Ilotes
.jpg)  | |
| Tipus | classe social |
|---|---|
| Període | antiga Grècia |
Els ilotes[1] o hilotes[2] (en grec antic Εἵλωτες Heílōtes, en llatí Hilotae) eren els membres de la classe social inferior a Esparta. Tots els espartans estaven inclosos en una de les tres classes: espartiates, els ciutadans de ple dret; els periecs, els ciutadans de segona, sense poder polític, que es dedicaven al comerç i la manufactura;[3] i els hilotes,[4] esclaus públics, que eren la gran majoria de pobladors. Eren serfs agregats a la terra (serfs de la gleva, adscripti glebae). No existia cap altra classe d'esclaus a Lacedemònia. Davant la seva exclusió i explotació protagonitzaren aldarulls i revoltes armades (Messènia, 464 aC).[1]
El seu nom derivaria, segons Pausànies, del fet que els primers hilotes foren els habitants aqueus originals de la ciutat d'Helos a Lacònia, sotmesos pels doris invasors, i reduïts després d'una lluita desesperada. Teopomp els presenta com les restes de la població aquea originària; segons Èfor, citat per Estrabó, els aqueus originaris foren conquerits però van poder conservar els drets civils i polítics i foren anomenats ilotes, però foren privats d'aquest estatus per Agis, fill d'Eurístenes, que els va fer pagar tribut; els ilotes es van resistir i foren derrotats i reduïts a l'esclavatge, sense drets polítics. Modernament s'han proposat derivacions de 'habitants de la plana' o 'presoners'.
Després de la segona guerra messènica els messenis foren fets esclaus i inclosos en el grup dels ilotes, situació que va durar fins que Epaminondes va restablir la independència de Messènia i va alliberar els ilotes que van formar el gruix principal de la població de la capital del nou estat, Messene.
Els ilotes eren propietat de l'estat que cedia el seu servei a individuals, reservant-se el dret d'emancipació; eren inclosos en una terra i no podien ser venuts separadament; en cada hisenda vivien entre cinc i set famílies d'ilotes i cultivaven la terra pagant a l'amo dels terrenys una quantitat fixada de la producció establerta que no podia ser superada; la renda anyal era de 82 medimmes d'ordi, i una quantitat proporcional d'oli i vi. També feien de servents dels espartans i treballaven en obres públiques de l'estat; a la guerra servien com a infanteria lleugera i un nombre variable anava ben armats, amb els espartans al davant; a la batalla de Platea la relació en el nombre d'ilotes fou de set individus per cada espartà. Només servien com a hoplites en circumstàncies especials d'emergència i generalment llavors, si lluitaven bé i sobrevivien, eren emancipats (la primera vegada que això consta que va passar fou a l'expedició de Bràsides, el 424 aC).
L'antagonisme entre ilotes i espartans va constituir sempre una constant de la política interior i exterior de l'Estat espartà. Els uns i els altres vivien en una situació de contínua tensió. Els ilotes, la gran majoria de la població, i la que treballava i produïa la riquesa sense comptar amb cap dret, mantenien els espartans sota la constant amenaça de la revolta. Els ilotes sobrepassaven en nombre els ciutadans en una proporció de vint a un, i eren el nucli de la producció agrícola espartana. D'altra banda, els espartans, tement que es rebel·lessin, dubtaven sempre a embarcar-se en campanyes militars que els portessin fora d'Esparta.
Els ilotes eren tractats amb gran crueltat: havien de portar robes miserables com capells de pell de gos, vestits de pèls d'ovella i rebien ferides cada any per tal que recordessin que eren esclaus; els amos els podien condemnar a la pena de mort. La institució de la criptea, part de la formació militar dels joves espartans que consistia a matar ilotes,[5] dona idea de la crueltat amb què eren tractats i la violència necessària per mantenir el sistema social.
Els ilotes emancipats no passaven a ser periecs o espartiates, sinó que formaven una nova classe dividida en diverses subclasses entre les quals: els que quedaven eximits de serveis, els que servien a la guerra, els que servien en vaixells, i els que tenien la llibertat de manera temporal. La majoria dels ilotes que es podien emancipar marxaven
Revoltes
[modifica]La primera revolta Ilota d'importància va tenir lloc al voltant del 665 a.C, i se la coneix com a Segona Guerra Messènia. (La Primera Guerra Messènia havia finalitzat uns 40 anys abans d'aquest conflicte). Els Ilotes van aprofitar l'ocasió que els oferia la derrota d'Esparta contra Argos a la batalla d'Hysiae per iniciar una revolta. Els Espartans van trigar gairebé 20 anys a sufocar la rebel·lió.
L'any 464 a.C., en què un terratrèmol va sacsejar la Vall de l'Eurotes, provocant una greu crisi a Lacònia. Els Ilotes van aprofitar l'oportunitat per rebel·lar-se. Aquesta va ser la revolta més gran que es coneix avui, també coneguda com a tercera guerra messènica. Els Ilotes es van fer forts a la muntanya Itome, i els Espartans els van assetjar. El setge només va finalitzar després de cinc anys, moment en què els dos bàndols van pactar una treva. Els Ilotes supervivents van ser acollits pels atenesos i es van instal·lar a Naupacte, al golf de Corint.
El sistema, i el domini d'Esparta, es va ensorrar al segle IV a.C. El 371 a. C., els espartans van patir una humiliant derrota davant les forces Tebes, encapçalades pel general Epaminondes a la Batalla de Leuctra. Els victoriosos Tebans van envair el Peloponès i els Ilotes de Messènia van ser alliberats. Els últims Ilotes (els de Laconia) van ser emancipats a la fi del segle III a. C., gràcies a les reformes dels reis Cleómenes III i Nabis.
Referències
[modifica]- 1 2 «Ilotes». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
- ↑ Segons el Diccionari Grec-Català.
- ↑ Asimov, Isaac. Los Griegos. Versió espanyola de l'original en anglès. (en castellà). IV. 4a. Madrid: Alianza, 1983, p. 52 (Historia Universal de Asimov). ISBN 84-206-1964-7.
- ↑ «Esparta, Enciclopèdia Catalana». [Consulta: 15 maig 2021].
- ↑ Nueva Enciclopèdia Larousse. Versió espanyola de l'original francès. (en castellà). V. 2a. Barcelona: Planeta, 1984, p. 5093. ISBN 84-320-4245-5.
