Serf
Durant l'edat mitjana, un serf era una persona que servia a un noble en condicions que, en l'actualitat, es considerarien properes a l'esclavitud. El noble tenia la potestat de decidir sobre la persona i els seus béns i els drets de servitud es podien traspassar entre els nobles. El terme serf (del llatí servus) designa una forma de vinculació social i jurídica, típica del feudalisme entre una persona, generalment un camperol, i un senyor feudal, i aquell queda subjecte al seu senyoriu.
El serf es diferencia de l'esclau perquè no pot ser venut, en general, separadament de la terra en la qual treballa, i jurídicament és una persona lliure. Tanmateix, els serfs renunciaven a aquesta llibertat per a rebre la protecció del seu senyor. Aquesta renúncia -l'adscripció- que a voltes es formalitzava mitjançant un acte jurídic fet davant de notari, derivà en l'establiment dels mals usos, privilegis dels senyors sobre el serf, que feien, de fet, pràcticament impossible la desvinculació d'aquest i una pèrdua gairebé absoluta de les plusvàlues del seu treball.
També s'ha d'evitar la usual confusió amb vassall, que està sotmès també a un senyor, però mitjançant una relació política i militar entre membres del mateix estament, és a dir: és un noble, o un eclesiàstic i, per tant, un privilegiat, mentre que el serf pertany al tercer estat, comú o populatxo.
Característic de la servitud d'un serf era el conjunt d'obligacions consignades, com ara la incapacitat del serf d'adquirir o vendre béns, sotmetiment a l'autoritat política, judicial i fiscal del senyor feudal, obligació de prestar serveis militars al seu senyor i el lliurament de part del seu treball o producte. La condició de serf era hereditària i no podia abandonar la seva terra sense el permís del seu senyor, usualment associat al pagament d'una quantitat econòmica com a compensació a la pèrdua patrimonial.
Normalment, quan predominava la servitud, la terra per si sola no podia ser venuda, perquè estava associada amb poders polítics, de la mateixa manera que el rei d'un país no podia vendre-la. En canvi, la terra es podia transmetre mitjançant la invasió en temps de guerra o matrimonis, sovint de conveniència. El colon no podia marxar o casar-se fora del latifundi sense el permís del senyor, i qualsevol nen de la colònia també era un colon. No obstant això, el senyor no podia expulsar els seus colons ni incrementar arbitràriament els seus lloguers i deures tradicionals. D'aquesta manera, el colon tenia alguna cosa segura, tot i la seva existència limitada. La gleva era el nom donat a la terra a la qual eren adscrits els serfs (serf de la gleva) i determinats colons.
Etimologia
[modifica]
La paraula serf prové del francès mitjà serf i derivava del llatí servus (esclau o servent). A l'Antiguitat tardana i a la major part de l'Edat Mitjana, els que ara s'anomenen serfs eren designats en llatí com a coloni. A mesura que l'esclavitud desapareixia gradualment i l'estatus legal dels servi es va tornar gairebé idèntic al de coloni, el terme va canviar de significat al concepte modern de serf. La paraula serf es registra per primera vegada en anglès a finals del segle xv i va arribar a la seva definició actual al segle xvii. El terme serfdom es va encunyar el 1850.
Orígens dels serfs
[modifica]L'origen de la servitud es remunta als darrers anys de l'Imperi Romà.[1] En les guerres de la crisi del segle iii, molts llauradors abandonaren o vengueren les seves terres, i la propietat recaigué en propietaris que, ajuntant-ne moltes, les convertiren en latifundis, i començaren a explotar-les mitjançant arrendataris (colons, coloni en llatí). Aquests arrendataris treballaven en aquestes terres una parcel·la per a la seva pròpia subsistència, pagant un lloguer, i a més devien treballar per al terratinent, posteriorment senyor, sense cobrar, en els seus camps privats per a la sembra i per a la collita. Mitjançant aquest acord, no pagaven directament els tributs de la terra, fent-ho, teòricament el senyor feudal. També, en certes zones, es creà com una forma de protecció militar dels camperols lliures, en acceptar aquests sotmetre's a un senyor a canvi del seu treball o productes agrícoles com a forma de tributació. A causa dels térmens del lloguer i el deteriorament de l'economia romana, el colon fou incapaç de pagar les seves rendes i estigué limitat a les propietats pel deute.
Història
[modifica]
Les institucions socials similars a la servitud ja eren conegudes a l'antiguitat. L'estatus dels ilotes a l’antiga ciutat-estat grega d’Esparta s'assemblava al dels serfs medievals. Al segle III dC, l’Imperi Romà s'enfrontava a una escassetat de mà d'obra. Els grans terratinents romans depenien cada cop més dels homes lliures romans, que actuaven com a arrendataris, en lloc d'esclaus per proporcionar mà d'obra.[2]
Aquests arrendataris, finalment coneguts com a coloni, van veure com la seva condició s'erosionava constantment. Com que el sistema fiscal implementat per Dioclecià fixava els impostos en funció tant de la terra com dels habitants d'aquesta terra, va resultar administrativament inconvenient que els camperols abandonessin la terra on es comptabilitzaven al cens.[2]
La servitud medieval va començar realment amb la desintegració de l’Imperi Carolingi al voltant del segle X. Durant aquest període, els poderosos senyors feudals van fomentar l'establiment de la servitud com a font de mà d'obra agrícola. La servitud, de fet, era una institució que reflectia una pràctica força comuna mitjançant la qual els grans terratinents tenien l'assegurança que altres treballaven per alimentar-los i eren oprimits, legalment i econòmicament, mentre ho feien.[3][4]
Aquest acord va proporcionar la major part de la mà d'obra agrícola durant tota l’Edat Mitjana. L'esclavitud va persistir durant tota l'Edat Mitjana,[5] però era rara.
A finals de l'Edat Mitjana, la servitud va començar a desaparèixer a l'oest del Rin, fins i tot mentre s'estenia per l'Europa oriental. La servitud va arribar a l'Europa oriental segles més tard que a l'Europa occidental es va convertir en dominant al voltant del segle xv. El declivi de la servitud a l'Europa Occidental s'ha atribuït de vegades a l'epidèmia de pesta generalitzada de la Pesta Negra, que va arribar a Europa el 1347 i va causar morts massives, alterant la societat.[6] Per contra, la servitud es va enfortir a l'Europa Central i Oriental, on havia estat menys comú (aquest fenomen es coneixia com a segona servitud).En molts d'aquests països, la servitud va ser abolida durant les invasions napoleòniques de principis del segle xix, tot i que en alguns va persistir fins a mitjans o finals del segle xix.[7]
Dates d'emancipació per país
[modifica]
|
|
Referències
[modifica]- ↑ Roth Clausing, The Roman colonate: the theories of its origin (anglès)
- 1 2 Mackay, Christopher. Ancient Rome: A Military and Political History. Nova York: Cambridge University Press, 2004, p. 298. ISBN 0521809185.
- ↑ Feldbrugge, Ferdinand J. M.. BRILL. A History of Russian Law: From Ancient Times to the Council Code (Ulozhenie) of Tsar Aleksei Mikhailovich of 1649 (en anglès), 2 octubre 2017. ISBN 978-90-04-35214-8.
- ↑ Postan, M. M.. The Cambridge Economic History of Europe from the Decline of the Roman Empire: Volume 1, Agrarian Life of the Middle Ages (en anglès). Cambridge University Press, 2 gener 1966, p. 534. ISBN 978-0-521-04505-6.
- ↑ «Ways of ending slavery». [Consulta: 21 febrer 2024].
- ↑ Austin Alchon, Suzanne. A Pest in the Land: New World Epidemics in a Global Perspective. University of New Mexico Press, 2003, p. 21. ISBN 0-8263-2871-7.
- ↑ «Villeins in the Middle Ages | Middle Ages», 31-05-2012. Arxivat de l'original el 5 novembre 2018. [Consulta: 5 novembre 2018].
- ↑ Richard Oram, 'Rural society: 1. medieval', a Michael Lynch (ed.), The Oxford Companion to Scottish History (Oxford: University Press, 2005), p. 549.
- 1 2 J. A. Cannon, 'Serfdom', a John Cannon (ed.), The Oxford Companion to British History (Oxford: University Press, 2002), p. 852.
- ↑ «Llei del Parlament de 1799 relativa als mines de mina a Escòcia». www.hoodfamily.info. Arxivat de l'original el 20 d'octubre de 2017. [Consulta: 7 febrer 2024].
- 1 2 Djuvara, Neagu. editorial Humanitas. Migjorn d'Orient i Occident. Țările române la începutul epocii moderne, 2009, p. 276. ISBN 978-973-50-2490-1.
- ↑ 'Edikt den erleichterten Besitz und den freien Gebrauch des Grundeigentums so wie die persönlichen Verhältnisse der Land-Bewohner betreffend Arxivat 2022-05-12 a Wayback Machine.
- ↑ Enciclopèdia croata, 1780 la reina Maria Teresa va introduir les regulacions a la Croàcia Reial. 1785. El rei Josep II va introduir la Patent de llibertat de moviment dels serfs, que els donava el dret de moviment, educació i propietat, i també posava fi a la seva dependència dels senyors feudals.
- ↑ Kfunigraz.ac.at Arxivat [Date missing], at Archive.is
- ↑ «Serf. A Dictionary of World History». Arxivat de l'original el 7 gener 2010. [Consulta: 12 febrer 2008].
- ↑ Emancipació dels serfs Arxivat 2006-09-07 a Wayback Machine.
- ↑ .BhutanStudies.org.bt Arxivat 2008-06-27 a Wayback Machine., T Wangchuk Change in the land use system in Bhutan: Ecology, History, Culture, and Power Nature Conservation Section. DoF, MoA
- ↑ Goldstein, Melvyn C. «Re-examining Choice, Dependency and Command in the Tibetan Social System-'Tax Appendages' and Other Landless Serfs». Tibet Journal, 11, 1986, p. 79–112.
- ↑ Goldstein, Melvyn C. «On the Nature of Tibetan Peasantry». Tibet Journal, 13, 1988, p. 61–65.
- ↑ Barnett, Robert (2008) "What were the conditions regarding human rights in Tibet before democratic reform?" in: Authenticating Tibet: Answers to China's 100 Questions, pàgines 81–83. Eds. Anne-Marie Blondeau and Katia Buffetrille. University of California Press. ISBN 978-0-520-24464-1 (cloth); ISBN 978-0-520-24928-8 (paper)
- ↑ Samuel, Geoffrey «Tibet as a Stateless Society and Some Islamic Parallels». Journal of Asian Studies, 41, 1982, p. 215–229. DOI: 10.2307/2054940. JSTOR: 2054940.
Bibliografia
[modifica]- Freedman, Paul; Bourin, Monique. ed., Forms of Servitude in Northern and Central Europe. Decline, Resistance and Expansion, Brepols, 2005.
