Bilis
La bilis, també anomenada fel, és un líquid biològic produït principalment pels hepatòcits del fetge i modificat al llarg de les vies biliars. En els humans és una secreció aquosa, habitualment groguenca o verdosa, de caràcter alcalí quan surt del fetge, amb un pH aproximat de 7,5 a 8,1; a la vesícula biliar pot esdevenir més concentrada i més àcida.[1] La seva funció més coneguda és facilitar la digestió i l'absorció dels lípids al duodè i a la resta de l'intestí prim, però també participa en l'eliminació de bilirubina, colesterol i altres substàncies que no s'excreten fàcilment per l'orina.[2]
En l'ésser humà, la bilis es produeix de manera contínua i circula pels canalicles biliars, els conductes intrahepàtics i els conductes extrahepàtics. Entre els àpats, una part important queda emmagatzemada a la vesícula biliar, on es concentra per reabsorció d'aigua i electròlits. Després de la ingesta, sobretot quan el contingut intestinal conté greixos, la colecistocinina estimula la contracció de la vesícula biliar i la relaxació funcional de l'esfínter d'Oddi, de manera que la bilis arriba al duodè.[3]
Composició
[modifica]La bilis és majoritàriament aigua. En aquesta fase aquosa hi ha dissolts o dispersos diversos soluts orgànics i inorgànics, entre els quals destaquen les sals biliars, els fosfolípids, el colesterol, la bilirubina conjugada, els electròlits i petites quantitats de proteïnes, aminoàcids, vitamines, metalls i compostos exògens.[4] Aquesta composició no és fixa: varia segons l'espècie, l'estat d'alimentació, la composició de la dieta, la funció hepàtica, la capacitat de concentració de la vesícula biliar i la reabsorció intestinal dels àcids biliars.[5]
Els principals components funcionals són les sals biliars, derivades dels àcids biliars. Aquestes molècules tenen una estructura amfipàtica, amb una part hidrofòbica i una part hidrofílica, que els permet interactuar alhora amb l'aigua i amb els lípids. Aquesta propietat explica la seva capacitat per formar agregats i micel·les mixtes amb fosfolípids, colesterol i productes de la digestió dels greixos.[2]
Els fosfolípids biliars, especialment la fosfatidilcolina, contribueixen a solubilitzar el colesterol i a reduir l'efecte detergent potencialment lesiu de les sals biliars sobre les membranes cel·lulars. El colesterol biliar és, en condicions normals, transportat dins d'estructures micel·lars o vesiculars juntament amb sals biliars i fosfolípids.[6] Quan l'equilibri entre colesterol, sals biliars i fosfolípids es desplaça cap a una bilis sobresaturada de colesterol, pot augmentar el risc de cristal·lització i de formació de càlculs biliars de colesterol.[7]
La fracció inorgànica inclou ions com el sodi, el potassi, el clorur, el calci i el bicarbonat. El bicarbonat és important perquè contribueix al caràcter alcalí de la bilis ductal i ajuda a neutralitzar parcialment el quim àcid procedent de l'estómac quan entra al duodè.[2] La secreció de bicarbonat i aigua per les cèl·lules dels conductes biliars és estimulada sobretot per la secretina, una hormona alliberada quan l'àcid gàstric arriba a l'intestí prim.[8]
Formació i transport
[modifica]La formació de la bilis comença als hepatòcits. Aquestes cèl·lules secreten àcids biliars, fosfolípids, colesterol, bilirubina conjugada i altres soluts cap als canalicles biliars, petits espais formats entre hepatòcits adjacents. La secreció activa de soluts genera gradients osmòtics que arrosseguen aigua i electròlits, originant la bilis canalicular.[4]
El flux biliar es pot dividir, de manera funcional, en una fracció dependent dels àcids biliars i una fracció independent dels àcids biliars. La primera depèn de la secreció de sals biliars cap al canalicle i de l'aigua que les acompanya. La segona depèn d'altres soluts, especialment bicarbonat i glutació, i de mecanismes de transport presents en hepatòcits i colangiòcits.[4] Aquesta divisió és útil per descriure la fisiologia biliar, encara que en l'organisme ambdues fraccions actuen de manera coordinada.
Des dels canalicles, la bilis passa als conductes de Hering i després als conductes biliars intrahepàtics, revestits per colangiòcits. Els colangiòcits no són simples cèl·lules de revestiment: modifiquen la bilis mitjançant secreció i absorció d'aigua, bicarbonat i altres ions. Aquesta modificació ductal és essencial per determinar el volum final i la composició de la bilis que arriba als conductes extrahepàtics.[8]
La bilis surt del fetge pels conductes hepàtics dret i esquerre, que conflueixen en el conducte hepàtic comú. Aquest s'uneix al conducte cístic procedent de la vesícula biliar i forma el conducte biliar comú, que desemboca al duodè a través de l'ampul·la hepatopancreàtica, regulada per l'esfínter d'Oddi.[1]
Emmagatzematge i regulació
[modifica]La vesícula biliar actua com a reservori. Durant el dejuni, quan l'esfínter d'Oddi ofereix resistència al flux cap al duodè, una part de la bilis hepàtica entra a la vesícula biliar. Allà es concentra per reabsorció d'aigua i electròlits, de manera que augmenta la proporció relativa de sals biliars, pigments i lípids biliars.[3]
Després d'un àpat, les cèl·lules enteroendocrines de l'intestí prim alliberen colecistocinina en resposta a lípids i aminoàcids. La colecistocinina indueix la contracció de la vesícula biliar i afavoreix l'arribada de bilis al duodè. Paral·lelament, la secretina estimula la secreció d'aigua i bicarbonat per les cèl·lules ductals biliars i pancreàtiques, fet que augmenta el volum de fluid alcalí que entra a l'intestí prim.[2]
La regulació de la secreció biliar també depèn del retorn dels àcids biliars al fetge a través de la circulació portal. Quan els àcids biliars reabsorbits arriben de nou als hepatòcits, poden ser secretats altra vegada a la bilis. Aquest reciclatge permet mantenir un flux biliar eficaç sense haver de sintetitzar de nou tota la reserva d'àcids biliars després de cada àpat.[5]
Funcions digestives
[modifica]La funció digestiva principal de la bilis és facilitar la digestió i l'absorció dels greixos. Les sals biliars dispersen les gotes lipídiques grans en gotes més petites i augmenten la superfície disponible per a l'acció de les lipases pancreàtiques. Aquest procés, sovint anomenat emulsificació, no digereix per si mateix els lípids, però en facilita l'accés als enzims digestius.[9]
Després de l'acció enzimàtica, els productes de la digestió dels lípids, com els àcids grassos, els monoglicèrids i el colesterol, s'incorporen a micel·les mixtes. Aquestes estructures mantenen els lípids en solució dins del medi aquós intestinal i els acosten a la superfície dels enteròcits, on poden ser absorbits.[2] Per això, una reducció important del flux biliar pot provocar malabsorció de greixos i esteatorrea.
La bilis també és necessària per a l'absorció adequada de les vitamines liposolubles A, D, E i K. Quan el flux biliar és insuficient o queda obstruït, pot disminuir l'absorció d'aquestes vitamines, especialment si el trastorn és persistent.[2]
A més de la funció digestiva, la bilis contribueix a l'eliminació intestinal de productes de degradació de l'hem, com la bilirubina, i de colesterol en forma lliure o transformat en àcids biliars. També pot transportar determinats fàrmacs, metabòlits i substàncies lipofíliques cap a l'intestí per a la seva excreció.[4]
Àcids biliars
[modifica]Els àcids biliars són derivats del colesterol sintetitzats al fetge. En humans, els principals àcids biliars primaris són l'àcid còlic i l'àcid quenodesoxicòlic. Abans de ser secretats a la bilis, habitualment es conjuguen amb glicina o taurina, cosa que en redueix el pKa, n'augmenta la solubilitat i afavoreix que es trobin en forma ionitzada dins l'intestí.[5]
La síntesi d'àcids biliars és una de les principals vies de catabolisme del colesterol. La via clàssica de síntesi és regulada per enzims hepàtics, entre els quals destaca la colesterol 7 alfa-hidroxilasa, codificada pel gen CYP7A1. Aquesta via està sotmesa a mecanismes de retroalimentació que responen a la quantitat d'àcids biliars que retorna al fetge.[10]
A l'intestí, part dels àcids biliars primaris són transformats per la microbiota intestinal. Les reaccions bacterianes de desconjugació, deshidroxilació i altres modificacions originen àcids biliars secundaris, com l'àcid desoxicòlic i l'àcid litocòlic.[11]
Circulació enterohepàtica
[modifica]La major part de les sals biliars secretades a l'intestí no s'elimina amb la femta, sinó que es reabsorbeix, sobretot a l'ili terminal, i retorna al fetge a través de la circulació portal. Aquest procés s'anomena circulació enterohepàtica i permet reutilitzar diverses vegades la mateixa reserva d'àcids biliars al llarg del dia.[5]
Quan els àcids biliars reabsorbits arriben al fetge, els hepatòcits els capten de la sang portal i els secreten novament a la bilis. Només una petita fracció es perd diàriament per la femta; aquesta pèrdua és compensada per síntesi hepàtica de nous àcids biliars a partir del colesterol.[2] La interrupció d'aquest cicle, per malaltia ileal, resecció intestinal o alteracions del transport, pot modificar la composició de la bilis i afectar tant la digestió dels greixos com el metabolisme del colesterol.
Pigments biliars
[modifica]El color de la bilis depèn sobretot dels pigments biliars, especialment de la bilirubina. La bilirubina és un producte de degradació de l'hemoglobina i d'altres proteïnes que contenen hem. Es forma inicialment a partir del catabolisme de l'hem, circula unida a l'albúmina i és captada pel fetge, on es conjuga amb àcid glucurònic per fer-la més soluble en aigua.[2]
La bilirubina conjugada és secretada a la bilis i arriba a l'intestí. Allà, els bacteris intestinals la transformen en urobilinogen i altres derivats. Una part d'aquests compostos es reabsorbeix i pot eliminar-se per l'orina, mentre que una altra part s'oxida a estercobilina, pigment que contribueix al color marró de la femta.[2]
L'acumulació de bilirubina a la sang produeix icterícia, una coloració groguenca de la pell i de les mucoses. Aquesta acumulació pot aparèixer per augment de producció de bilirubina, alteracions en la captació o conjugació hepàtica, malaltia hepatocel·lular o obstrucció del flux biliar.[3]
Microbiota i senyalització
[modifica]La bilis no només intervé en la digestió mecanoquímica dels greixos. Els àcids biliars també actuen com a molècules senyalitzadores que poden activar receptors cel·lulars, com el receptor nuclear FXR i el receptor de membrana TGR5. A través d'aquests receptors participen en la regulació del metabolisme dels lípids, de la glucosa i de la despesa energètica, encara que aquests efectes depenen del teixit, del tipus d'àcid biliar i del context fisiològic.[12]
La relació entre bilis i microbiota és bidireccional. D'una banda, les sals biliars tenen propietats detergents i poden influir en la composició de la comunitat bacteriana intestinal. De l'altra, la microbiota modifica els àcids biliars primaris i genera àcids biliars secundaris amb propietats físiques i biològiques diferents.[11] Aquest camp és objecte de recerca activa, especialment en relació amb malalties metabòliques, inflamatòries i hepatobiliars.
Rellevància clínica
[modifica]La disminució o interrupció del flux biliar s'anomena colèstasi. Pot ser causada per alteracions en la secreció canalicular, malalties dels conductes biliars o obstrucció mecànica de la via biliar. Les manifestacions poden incloure icterícia, orina fosca, femta pàl·lida, pruïja, esteatorrea i dèficit de vitamines liposolubles quan el trastorn és sostingut.[2]
Els càlculs biliars són una de les alteracions més freqüents relacionades amb la bilis. Els càlculs de colesterol es formen quan la bilis esdevé sobresaturada de colesterol i es donen condicions que afavoreixen la nucleació i el creixement de cristalls. La composició de la bilis, la disponibilitat de sals biliars i fosfolípids, la motilitat de la vesícula biliar i factors inflamatoris poden contribuir al procés.[6][7]
La bilis també és rellevant en la interpretació de proves de funció hepàtica i biliar. En processos colestàtics poden augmentar substàncies normalment associades al flux biliar, com la fosfatasa alcalina, la gamma-glutamiltransferasa, la bilirubina conjugada i el colesterol. Tot i això, aquests marcadors no identifiquen per si sols una causa concreta i s'interpreten juntament amb la clínica, la imatge i altres proves de laboratori.[2]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- 1 2 Dave HD, Thapa S. Physiology, Biliary. StatPearls. Treasure Island: StatPearls Publishing; 2022. Disponible a: https://www.ncbi.nlm.nih.gov/books/NBK537107/
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 Hundt M, Basit H, John S. Physiology, Bile Secretion. StatPearls. Treasure Island: StatPearls Publishing; 2022. Disponible a: https://www.ncbi.nlm.nih.gov/books/NBK470209/
- 1 2 3 Almajid AN, Sugumar K. Physiology, Bile. StatPearls. Treasure Island: StatPearls Publishing; 2022. Disponible a: https://www.ncbi.nlm.nih.gov/books/NBK542254/
- 1 2 3 4 Boyer JL. Bile formation and secretion. Comprehensive Physiology. 2013;3(3):1035-1078. doi:10.1002/cphy.c120027. Disponible a: https://pmc.ncbi.nlm.nih.gov/articles/PMC4091928/
- 1 2 3 4 Di Ciaula A, Garruti G, Lunardi Baccetto R, Molina-Molina E, Bonfrate L, Wang DQH, Portincasa P. Bile acid physiology. Annals of Hepatology. 2017;16(Suppl. 1):S4-S14. doi:10.5604/01.3001.0010.5493.
- 1 2 Wang DQH, Carey MC. Biliary lipids and cholesterol gallstone disease. Journal of Lipid Research. 2009;50 Suppl:S406-S411. doi:10.1194/jlr.R800075-JLR200. Disponible a: https://pmc.ncbi.nlm.nih.gov/articles/PMC2674701/
- 1 2 Sun H, Tang H, Jiang S, Zeng L, Chen EQ, Zhou TY, Wang YJ. Factors influencing gallstone formation: a review of the literature. Biomolecules. 2022;12(4):550. doi:10.3390/biom12040550. Disponible a: https://pmc.ncbi.nlm.nih.gov/articles/PMC9029772/
- 1 2 Tabibian JH, Masyuk AI, Masyuk TV, O'Hara SP, LaRusso NF. Physiology of cholangiocytes. Comprehensive Physiology. 2013;3(1):541-565. doi:10.1002/cphy.c120019. Disponible a: https://pmc.ncbi.nlm.nih.gov/articles/PMC3831353/
- ↑ MSD Manual Professional Edition. Overview of biliary function. Disponible a: https://www.msdmanuals.com/professional/hepatic-and-biliary-disorders/gallbladder-and-bile-duct-disorders/overview-of-biliary-function
- ↑ Chiang JYL. Bile acids: regulation of synthesis. Journal of Lipid Research. 2009;50(10):1955-1966. doi:10.1194/jlr.R900010-JLR200. Disponible a: https://pmc.ncbi.nlm.nih.gov/articles/PMC2739756/
- 1 2 Collins SL, Stine JG, Bisanz JE, Okafor CD, Patterson AD. Bile acids and the gut microbiota: metabolic interactions and impacts on disease. Nature Reviews Microbiology. 2023;21:236-247. doi:10.1038/s41579-022-00805-x. Disponible a: https://pmc.ncbi.nlm.nih.gov/articles/PMC12536349/
- ↑ Chiang JYL, Ferrell JM. Bile acid metabolism in liver pathobiology. Gene Expression. 2018;18(2):71-87. doi:10.3727/105221618X15156018385515. Disponible a: https://pmc.ncbi.nlm.nih.gov/articles/PMC6169897/
