Vés al contingut

Exèrcit Republicà Irlandès

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: IRA)
Infotaula d'organitzacióExèrcit Republicà Irlandès
(ga) Óglaigh na hÉireann
(en) Irish Republican Army Modifica el valor a Wikidata
Image
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusorganització paramilitar Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1917
Governança corporativa
Seu

L'Exèrcit Republicà Irlandès (de l'anglès Irish Republican Army, abreujat com a IRA), és una organització paramilitar republicana nacionalista irlandesa que va sorgir del grup armat Óglaigh na hÉireann (del gaèlic irlandès: Voluntaris Irlandesos). El seu braç polític és el Sinn Féin. Aquesta denominació va sorgir a la batalla de Lime Ridge (2 de juny del 1866) i va ser adoptada pels membres de la revolta de l'aixecament de Pasqua, la qual va ser la seva primera aparició militar, i durant tota la Guerra de la Independència Irlandesa (1919-1921) va lluitar contra l'exèrcit britànic fins al reconeixement de l'estat lliure d'Irlanda. Després de la guerra de la independència molts dels seus membres es van integrar al nou exèrcit nacional. El nom d'IRA es va seguir utilitzant durant la Guerra Civil Irlandesa (1922-1923) referint-se als partidaris republicans contraris al tractat que permetia la separació d'Irlanda del Nord. Després de la guerra civil va fer atemptats de poca importància i no va ser fins al 1969 quan va reaparèixer a Irlanda del Nord.

Divisions

[modifica]

L'IRA s'ha ha anat dividint al llarg de la seva història:

  • L'IRA Oficial (OIRA), que són les restes que van quedar després de l'escissió de l'IRA Provisional. L'OIRA és un grup marxista, no tan nacionalista com la resta d'escissions. Just després de la divisió, va començar diverses accions terroristes que van finalitzar l'any 1972. Des de llavors s'ha enfrontat amb l'IRA Provisional. Tot i que actualment sembla que està inactiu, encara existeix. El seu braç polític és el Sinn Féin Oficial, que actualment s'anomena Workers Party of Ireland (Partit dels Treballadors d'Irlanda).[1]
  • L'IRA Provisional (PIRA), que es va separar de l'IRA oficial al febrer de 1969 perquè preferia seguir únicament la línia militar. És l'IRA majoritari i el més conegut, ja que quan es parla de l'IRA hom es refereix a aquest. Des de la seva fundació ha realitzat atacs de gran impacte a través de diferents mitjans. El 28 de novembre del 2005 va anunciar l'armistici. El seu braç polític és el Sinn Féin.
  • L'IRA de la Continuïtat (CIRA), es va escindir del PIRA l'any 1986 quan a una assemblea del PIRA es va decidir ocupar els escons que el Sinn Féin tenia al parlament irlandès. Els membres que no volien que s'ocupessin els escons van formar l'IRA de la Continuïtat. Es creu que el nombre de membres del CIRA està entre 50 i 100, i l'Oireachtas afirma que en tenen menys de 150.
  • L'IRA Autèntic (RIRA), es va escindir del PIRA l'any 1997, abans que es firmés l'Acord de Belfast (Acord de Divendres Sant), perquè alguns membres s'oposaven a l'alto el foc definitiu de l'organització i a la consegüent acceptació de l'acord. Només formar-se la banda, el RIRA va començar a fer atacs semblants els que feia el PIRA abans de l'alto al foc. Tot i això molts dels seus membres van ser detinguts degut a que la banda tenia molts infiltrats de la policia. Tot i les detencions, el RIRA va fer explotar, al 15 d'agost de 1998, un cotxe bomba a Omagh, causant la mort de 29 persones. Aquest atemptat va produir molta por tant en la societat anglesa com en la irlandesa en un moment en què s'estava pactant l'Acord de Belfast. Després de l'atemptat, el RIRA va proclamar un alto al foc, que trencaria dos anys més tard. Actualment encara és actiu. És associat amb el Moviment per la Sobirania dels 32 Comtats i va aconseguir les armes dels Balcans.[2]
  • L'abril de 2011, membres originaris de l'IRA Provisional van anunciar una represa de les hostilitats, i van afirmar que havien assumit el lideratge de l'organització. Es van proclamar Irish Republican Army i van insistir en la seva independència respecte l'IRA Autèntic, Óglaigh na hÉireann (OHN) i l'IRA de la Continuïtat. Entre d'altres atacs, van reivindicar l'assassinat del comptable Ronan Kerr, prèviament reivindicat per l'IRA Autèntic i ONH.[3]
  • El Nou IRA, format a partir de la unió de l'IRA Autèntic i altres grups republicans el 2012.[4]

L'IRA de la Continuïtat i l'Autèntic estan incloses en la Llista d'Organitzacions Terroristes Estrangeres del Departament d'Estat dels EUA.

Dels orígens al procés de pau

[modifica]

Orígens i Guerra angloirlandesa

[modifica]

Al principi de la Primera Guerra Mundial el govern britànic va prometre que concediria una certa autonomia a Irlanda quan s'acabés la guerra, però amb la condició que els sis comtats d'Irlanda del Nord quedarien exclosos del control del parlament irlandès. Això va provocar una hostilitat dels unionistes del nord que va quedar reflectida en la creació, l'any 1912, del cos milicià, unionista i protestant Ulster Volunteers, la qual s'oposava a l'autonomia irlandesa. Alguns nacionalistes pensaven que aquesta autonomia era massa baixa i van instigar la revolta del dilluns de Pasqua (l'Aixecament de Pasqua). De fet hi ha dues dates en què es considera que va començar la Guerra de la Independència: en l'aixecament de Pasqua (24 d'abril de 1916) o al 21 de gener de 1919 quan Sean Tracy (membre de l'IRA) va matar dos agutzils. La data més reconeguda, però, és el 21 de gener de 1919 amb l'emboscada de Soloheadbeg.[5]

Guerra Civil Irlandesa

[modifica]

L'IRA es va dividir entre partidaris i detractors del Tractat Angloirlandès que suposava la fi de la guerra d'independència irlandesa i la divisió de l'illa d'Irlanda entre la Irlanda del Nord i l'Estat Lliure d'Irlanda.[6] La divisió de l'IRA va culminar amb la posterior Guerra Civil Irlandesa, que va iniciar-se el 28 de juny de 1922. Les negociacions per aconseguir la reunificació del grup van durar sis mesos i finalment, Eamon de Valera demanà un alto el foc, seguit el 24 de maig de 1923 al maig de 1923 de l'ordre als combatents republicans de llençar les armes (però no lliurar-les). Alguns historiadors creuen que la mort de Liam Lynch, un líder republicà intransigent, en un combat a les muntanyes Knockmealdown del comtat de Waterford va permetre al pragmàtic Frank Aiken aturar la lluita. Milers de lluitadors foren fets presoners en tornar a casa. Després de la guerra civil una bona part es va integrar a l'exèrcit de la república. La determinació del govern i la falta de suports van contribuir a la derrota.

Segona guerra mundial

[modifica]

El gener de 1939, mentre el Regne Unit es preparava per a una possible guerra amb Alemanya, el Consell de l'Exèrcit de l'Exèrcit Republicà Irlandès va declarar-li la guerra. Uns dies després, l'URA va començar una campanya de sabotatge o "Pla S", seguint el qual operatius de l'IRA amb seu a Gran Bretanya van atacar infraestructures, amb l'objectiu d'afeblir l'esforç bèl·lic del Regne Unit.[7] Però la majoria dels seus organitzadors polítics més capacitats havien deixat l'IRA a mitjans i finals de la dècada de 1930 i el seu espai havia estat ocupat pel Fianna Fáil. A més, l'IRA es va veure molt danyat per les mesures que van prendre en contra seu els governs d'ambdós costats de la frontera durant la guerra, i les activitats acabaren cap al 1943.[8] Els membres de l'IRA van ser internats tant al nord com al sud de la frontera i una sèrie de militants, inclòs el cap d'estat major entre 1942 i 1944, Charlie Kerins, foren executats pel govern irlandès per les seves activitats durant la guerra.

Postguerra

[modifica]

A la postguerra l'Exèrcit Republicà Irlandès va mantenir-se força inactiu, amb només alguns atemptats de poca importància. Tot i això, aquests atemptats, executats en un moment en què a Irlanda feia poc que s'havia aprovat la constitució que afirmava la independència del país, i que per tant es renunciés a l'esperança de què tota l'illa formés part de l'Estat Lliure d'Irlanda, van provocar la il·legalització de la banda armada pel parlament irlandès l'any 1939.

Escissió entre PIRA i OIRA

[modifica]

Després de la seva campanya de les fronteres entre 1959 i 1962, l'Exèrcit Republicà Irlandès enterra les seves armes (les ven el 1968 al Free Wales Army[9]) i Cathal Goulding reemplaça Ruairí Ó Brádaigh com a Cap de l'Estat Major.[10] Goulding, marxista convençut, dirigeix l'IRA cap a lluites més socials. Des de 1964, proposa la creació d'un National Liberation Front amb l'extrema esquerra i de posar fi a l'abstencionisme (i per tant de reconèixer, acceptant reunir-s'hi, els parlaments irlandès, nord-irlandès i britànic), proposta particularment criticada pels partidaris de l'abstencionisme tradicional del moviment republicà[11]

Quan, a l'estiu 1969, esclata la violència legitimista, amb suport de la RUC (Policia Reial de l'Ulster) contra els manifestants catòlics del moviment dels drets cívils nord-irlandès, l'IRA és incapaç de defensar els guetos catòlics.[12] Liderada per Seán MacStíofáin, una part de l'organització, en particular els volunteers del Nord, critica la línia de la direcció. El desembre de 1970, l'IRA reuneix una Convenció general extraordinària, la majoria dels delegats de la qual donen suport a Goulding. En donar suport al gir polític, la Convenció empeny a l'escissió els partidaris d'una línia militarista i contraris a l'abandó de l'abstencionisme, que funden l'IRA Provisional per continuar la lluita armada, amb Seán MacStíofáin com a Cap d'Estat major, mentre que Cathal Goulding esdevé Cap d'Estat major de l'IRA Oficial, i arreplega la majoria dels volunteers de la República d'Irlanda.[13] El Sinn Féin pateix una escissió pels mateixos motius, i neix l'Official Sinn Féin (reanomenat més tard Partit dels Treballadors d'Irlanda) i esdevenint la branca política de l'OIRA. L'OIRA declara un alto el foc en 1972.[14]

A la primavera de 1970, David O'Connell és enviat a Nova York per reactivar les xarxes de la diàspora irlandesa. Així doncs, l'abril de 1970, es funda l'Irish Northern Aid Committee (NORAID) que, tot i que oficialment era per donar suport a la lluita política dels republicans, realment tenia com a objectiu el finançament per a la compra d'armes. Segons George Harrison, un veterà de l'IRA immigrat als Estats Units, els fons destinats a les armes passaven per una xarxa paral·lela</ref> Durant l'any 1970, l'IRA provisional es va equipar amb fusells i fusells d'assalt FN Herstal i fusells semiautomàtics M1 Garand.[15] A partir del mes d'agost, llança una campanya de sabotatges econòmics mitjançant atemptats amb bomba. Si bé encara vacil·la a l'hora d'atacar l'exèrcit britànic, l'11 d'agost mata dos policies de la RUC. A més, estén la seva acció a una activitat de policia en la comunitat catòlica, tant contra la delinqüència com contra la col·laboració amb els britànics. Al setembre, Seán Mac Stíofáin és escollit de nou al capdavant de l'organització, mentre que Tom Maguire, l'últim supervivent del primer Dáil Éireann, que va llançar la Guerra d'independència irlandesa, dona el seu suport al Sinn Féin Provisional.[16]

En 1971 es va fundar l'Ulster Defence Association (UDA, en català Associació de Defensa de l'Ulster), un grup paramilitar unionista protestant que lluitava en contra de l'IRA. Els donava suport el DUP (Partit Unionista Democràtic), liderat en el seu moment pel reverend Ian Paisley. Hi va haver diversos enfrontaments armats entre aquests que van acabar amb víctimes dels dos grups i també civils. Això va produir un clima de gran inseguretat a Irlanda del Nord.

L'OIRA declara un alto el foc en 1972.[14] El 1975, una escissió funda l'Irish National Liberation Army. El 8 de febrer del 2010, l'OIRA anuncia que ha lliurat les seves armes a l'Independent International Commission on Decommissioning.[14]

L'IRA Provisional continua la lluita armada

[modifica]

Amb el suport actiu de la població catòlica d'Irlanda del Nord, l'IRA Provisional multiplica les operacions de guerrilla rural i urbana. Entre 1971 i 1972, teixeix vincles amb el Front Popular per a l'Alliberament de Palestina, Fatah, el Front d'Alliberament Popular del Golf Aràbic Ocupat, ETA i el Front d'Alliberament de Bretanya (amb aquestes dues últimes organitzacions va signar un comunicat comú).[17] L'organització del tràfic d'armes que prové dels Estats Units proveeix, d'ara endavant, l'organització amb fusells Armalite.

Image
Memorial del Bloody Sunday a Derry

Convençuts de llur victòria propera, els republicans anomenen 1972 l'«any de la victòria»[18] El 30 de gener, el 1r batalló paracaigudista de l'Exèrcit britànic dispara sobre una marxa pacifista de la Northern Ireland Civil Rights Association, i causa la mort de 14 persones.[19] Aquest fet serà conegut amb el nom de Bloody Sunday. Suposadament, els soldats haurien replicat a trets de l'IRA, però tant els membres de l'IRA Provisional com de l'IRA Oficial havien acudit a la manifestació sense armes.[20] Aquest esdeveniment dona una publicitat inesperada a la causa irlandesa i reforça les files de l'IRA Provisional.[21] El 10 de març, l'IRA Provisional anuncia un alto el foc de 72 hores, i demana la retirada de l'Exèrcit britànic, l'abolició del Parlament d'Irlanda del Nord i l'amnistia dels republicans empresonats a Irlanda i al Regne Unit.[22] El dia 13 Harold Wilson, Joe Haine i Merlyn Rees s'atansen a Dublin i es reuneixen secretament amb David O'Connell, Joe Cahill i John Kelly a la casa del Teachta Dála John O'Connell, però les converses s'aturen bruscament. Quatre dies després de l'explosió mortal d'un cotxe-bomba del PIRA a Belfast, el 24 de març, s'introdueix el Direct Rule a Irlanda del Nord.[23] El 31 de maig, Joe Cahil i Ruairí Ó Brádaigh són detinguts a Irlanda.[24]

El 13 de juny de 1972, en una conferència de premsa a Derry, l'IRA Provisional proposa de cessar tota activitat militar si el Secretari d'Estat per a Irlanda del Nord William Whitelaw accepta de reunir-se amb els seus representants. Aquest ho refusa públicament, però les negociacions continuen en secret. El 22 de juny, l'IRA provisional anuncia un alto el foc, que començarà el 26 de juny a mitjanit. S'organitzen converses secretes: el 7 de juliol Seán MacStíofáin, Séamus Twomey, Ivor Bell, Dáithí Ó Conaill, Gerry Adams i Martin McGuinness per part dels republicans i William Whitelaw, Paul Channon, Philip Woodfield i Frank Steele per part dels britànics es troben a Londres.[25] Es posa damunt la taula, com a condició per a la continuació de la treva, l'Special Category Status, un estatut polític per als presoners paramilitars.[26] La resposta de l'IRA al fracàs de les converses va ser la col·locació el 21 de juliol de 1972 de vint-i-sis bombes a l'àrea comercial de Belfast per demostrar la seva força, en el conegut com Bloody Friday.[27]

A finals de l'any 1972, es produeixen moltes detencions que toquen de ple la direcció del moviment republicà: Maire Drumm, Seán Mac Stíofáin (reemplaçat en el lloc de Cap de l'Estat Major per Ruairí Ó Brádaigh), Martin McGuinness,[28] Joe Cahill, Séan Ó Brádaigh i Ruairí Ó Brádaigh.[29] Malgrat aquestes detencions i els conflictes entre l'ala conservadora i l'ala esquerrana de l'IRA Provisional, l'organització s'abasteix de noves armes: llança-granades RPG-7, morters, fusells AR-17.[30]

A finals de la dècada de 1970, els presos republicans, disconformes amb diversos aspectes del règim penitenciari a què estaven sotmesos, i en especial ser tractats com oresos polítics i no com delinqüents comuns, van endegar un seguit de protestes (Blanket protest, Dirty protest), que van culminar el 1981 amb una vaga de fam on van morir 10 presos.

1973-1976: extensió, repressió i treva

[modifica]

Després de les onades de detencions de finals de 1972 i de tot el 1973, el Consell de l'Exèrcit va triar de transformar l'estructura del grup per protegir-lo de la repressió i de la infiltració. Es conserva l'organització paramilitar en brigades, però es creen petites cèl·lules de tres o quatre persones, més dividides. Aquest canvi es fa progressivament durant la segona meitat de la dècada de 1970.[31][32][33] La primera gran campanya a l'Anglaterra continental comença el 8 de març de 1973 amb bombes a Old Bailey i Whitehall.

Séamus Twomey esdevé Cap de l'Estat Major després de la detenció de Joe Cahill el 29 de març, i al seu torn és reemplaçat per Éamonn O'Doherty després de la seva detenció al setembre de 1973, recuperant el càrrec el 1974,[34][35] un temps després de la seva fugida en helicòpter de la presó de Mountjoy el 31 d'octubre de 1973.[36] Dáithí Ó Conaill i Séamus Twomey endeguen una orientació cap a l'esquerra, tot i mantenir una activitat armada.[37]

Si en el moment de la vaga lleialista del febrer de 1973, el PIRA tracta de convèncer els lleialistes que llurs objectius són els mateixos, en la de 1974, organitza la protecció del barris catòlics contra possibles pogroms.[38][39] L'any 1973, fa aparèixer a Irlanda un llibre, prohibit, Freedom Struggle.[31] Tant l'IRA provisional com el govern britànic reconeixen la impossibilitat d'una victòria militar, però mentre que el PIRA vol empènyer la Gran Bretanya a negociar una treva, els britànics intenten desviar els republicans i els nacionalistes moderats de la violència[40][41]

El poder militar de l'organització millora amb míssils terra-aire 9K32 Strela-2 i detonadors a distància,[42] l'IRA provisional intenta, després del Bloody Friday, limitar al màxim les víctimes civils[34] (els britànics intercepten el 1976 el senyal d'aquests detonadors, i fan esclatar les bombes abans d'hora).[43] El 28 de març de 1973, Joe Cahill és interceptat amb el vaixell Claudia a la República d'Irlanda. El vaixell transporta 5 tones d'armes, municions i explosiu provinents de Líbia.[44] A més d'atemptats amb bomba i atacs contra la policia i l'exèrcit a Irlanda del Nord, el PIRA llança un seguit d'operacions que demostren el seu suport popular: desfilada amb armes a Andersonstown el febrer de 1974, blocatge dels eixos viaris de Belfast el 9 d'abril de 1974,[45] vaga al sector de l'electricitat a Newry l'agost de 1974,[46] etc. Al sud del comtat d'Armagh, l'IRA provisional es mostra particularment actiu (de vegades utilitza el sobrenom de South Armagh Republican Action Force),[47] fins al punt que aquella zona rebrà el sobrenom de República lliure de South Armagh.[48] En el marc d'una òptica de desmoralització, crea el British Deserters Group el qual organitza la fugida cap a Suècia dels desertors de l'exèrcit britànic.[49] Quan l'organització és encara legal a Gran Bretanya, el Consell de l'Exèrcit decideix d'apuntar a Londres a principis de l'any 1973. Si bé la primera bomba esclata el 8 de març,[50] la campanya d'atemptats no comença realment fins a l'agost de 1973 (atemptats dels pubs de Birmingham, atemptats dels pubs de Guildford, etc.)[51]

El 1974, molts presos responsables d'atemptats a Londres, entre els quals les germanes Dolours i Marian Price, endeguen una vaga de fam. El 3 de juny, un d'ells mor a la Presó de Parkhurst després d'haver estat alimentat a la força.[46] El 31 d'octubre de 1973, Séamus Twomey, Joe B. O'Hagan i Kevin Mallon s'escapen en helicòpter de la Presó de Mountjoy.[52] S'excaven túnels per parts dels presos de la Presó de Maze els quals organitzen vastes fileres d'evasió.[53] Amb la política de criminalització i la fi de l'Special Category Status l'1 de març de 1976,[54] els presos republicans, principalment els membres de l'IRA provisional, comencen la Blanket protest, i refusen de portar l'uniforme dels presos de dret comú.[55]

El desembre de 1974, membres del clergat protestant[a] es reuneixen amb la direcció de l'IRA provisional, entre els quals Séamus Twomey i Dáithí Ó Conaill per intentar de decidir-los a posar fi a la seva campanya militar. El 22 de desembre, l'organització declara un alto el foc d'11 dies (que s'estendrà de fet fins al 16 de gener), i proposa converses amb el govern britànic. Tenen lloc trobades secretes entre representants del govern i del Sinn Féin. L'IRA Provisional accepta una treva bilateral el dia 8[b] o el 9[c] de febrer.[56][57] Durant les trobades, Michael Oatley i James Allan representen els britànics, Ruairí Ó Brádaigh i Billy McKee el Consell de l'Exèrcit.[58] Els assassinats sectaris des del mes d'abril enterboleixen la treva, que només existirà de nom al mes de setembre.[59] Les trobades entre el PIRA i els britànics cessen el 10 de febrer de 1976.[60]

1977-1990: conflicte dels H-Blocks i electoralisme

[modifica]
Image
Memorial a la Vaga de fam, Derry

La Blanket protest s'intensifica en els H-Blocks (sobrenom dels edificis en forma d'«H» de la Presó de Maze, construïts per rebre els presoners paramilitars després de la fi de l'Special Category Status[61]); aquesta protesta aplegarà uns 150 presos el 1977 i el doble l'any següent.[62][63] El març de 1978, els presos decideixen d'endegar una nova acció, una vaga de la higiene, anomenada Dirty protest.[64] El 1979, hi participen prop de 500 presos. Després d'una primera vaga de fam, iniciada el 27 d'octubre de 1980 per part de membres de l'IRA Provisional i de l'Irish National Liberation Army, que desemboca en un acord oficiós entre la Northern Ireland Office i l'IRA Provisional,[65] s'endega una segona vaga de fam, l'1 de març de 1981, aquest cop per Bobby Sands, un oficial de l'organització.[66] El conflicte dels presos republicans ateny amb això una dimensió internacional, reforçada per la intransigència de la primera ministra Margaret Thatcher.[67] El 10 d'abril, Bobby Sands és elegit membre de la Cambra dels Comuns i l'11 de juny, Kieran Doherty és elegit Teachta Dála, la qual cosa demostra que la causa dels presos gaudeix de suport popular. Tots dos moriran, junt amb altres nou presos durant la vaga de fam.[68] Durant els set mesos de vaga, l'IRA provisional acaba amb la vida de 40 persones (cinc d'elles civils).[69] Els funcionaris de presons es converteixen en «objectius legítims».[70]

A mitjans dels anys 1980, el subministrament d'armes que prové dels Estats Units es complica després de la captura a Irlanda del Marita Ann el 29 de setembre del 1984. L'IRA Provisional es forneix d'ara endavant amb els enviaments que li farà el president libi Moammar al-Gaddafi. L'agost del 1985, el Kula els aporta set tones d'armes i de municions, entre les quals 70 AK-47 i pistoles Forjas Taurus. Deu mesos més tard, aconsegueix de Líbia deu tones d'armes, entre les quals 100 AK-47 i 10 metralladores. En el seu tercer viatge, al juliol de 1987, aconsegueixen 14 tones d'armes, entre les quals es troben míssils superfície-aire. El 27[d] segons Peter Taylor o el 30[e] d'octubre de 1987, l'Eksund és interceptat a Bretanya, en el seu retorn de Líbia. El seu carregament de 150 tones comprèn 20 míssils terra-aire 9K32 Strela-2, 1000 AK-47, metralladores pesades, morters, Semtex, granades, etc.[71] Almenys fins al 1982, l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) el va fornir amb llança-granades.[72]

Els Provisionals prossegueixen amb la seva campanya d'atemptats amb bomba. El 17 de febrer de 1978, una bomba incendiària explota a Belfast i acaba amb la vida de 12 civils que no eren el seu objectiu. Després d'aquestes morts imprevistes i les crítiques rebudes per aquesta acció, el PIRA demana perdó i abandona l'ús de bombes incendiàries.[73][74][75] Sense deixar d'actuar a Gran Bretanya, estén les seves activitats a la resta d'Europa a partir de 1978, i pren com a objectiu les bases britàniques a Alemanya Occidental, Bèlgica o fins i tot als Països Baixos.[76][77] A finals dels anys 1970, decideix atemptar contra personalitats de primer pla. El febrer de 1979, Richard Sykes, ambaixador britànic als Països Baixos, és assassinat.[78] El 27 d'agost, el vaixell de Lluís Mountbatten, oncle de la Reina d'Anglaterra, explota al llarg de Mullaghmore a Irlanda.[79] El 245 d'abril, una bomba acaba amb la vida de Maurice Gibson, jutge del Tribunal d'Apel·lacions i la seva dona.[80] El 16 d'octubre del 1984, els Provisionals fan esclatar una bomba al Gran Hotel de Brighton, on estava reunit el Partit Conservador; en aquest atemptat Margaret Thatcher se salva per ben poc,[81] atès que l'IRA l'havia condemnada a mort després de la vaga de fam del 1981.[82] El 6 de març del 1988, tres volunteers desarmats són abatuts per l'Special Air Service a Gibraltar, l'anomenada Operació Flavius. Llurs execucions rellancen la polèmica sobre una possible política de tirar a matar del govern britànic. Quan van ser enterrats, deu dies més tard, un membre de l'Ulster Defence Association (UDA) va atacar els assistents al cementiri de Milltown, causant tres morts i diversos ferits. Durant l'enterrament de les victimes de l'atac, tres dies més tard, dos caporals britànics vestits de civil, confosos amb membres de l'Special Air Service (SAS) o amb lleialistes, són apartats de la comitiva i abatus per l'IRA Provisional.[83]

Els Caps d'Estat Major se succeeixen: Séamus Twomey és arrestat el 3 de desembre del 1977. És reemplaçat per Gerry Adams[f][g] o Brian Keenan.[h] Martin McGuinness és nomenat per a aquest lloc en 1978[i] o 1979.[j][k] El 1982, Ivor Bell el reemplaça durant un any, i després Kevin McKenna esdevé Cap d'Estat Major fins al 1989, data en la qual Martin McGuinness reprèn la direcció de l'organització.[l][74][84][85] A partir de 1981, les forces de seguretat britàniques «retornen» molts membres de l'IRA provisional. Anomenats supergrass (súper-confidents), permeten onades de detencions en el camp republicà, com la d'Ivor Bell, Cap de l'Estat Major, en 1983.[86][87]

El 20 de setembre del 1986, la Convenció general de l'exèrcit es reuneix per primer cop des de la seva fundació. El 14 d'octubre, un comunicat anuncia el manteniment d'una política de lluita armada, però sobretot obre la via a la fi de l'abstencionisme que caracteritza, no obstant això, el moviment republicà des dels seus orígens. El Ard-Fheis del Sinn Féin, el 2 de novembre, dona suport a aquesta transició cap a l'electoralisme[88][89] A finals dels anys 1980, el Social Democratic and Labour Party, nacionalista moderat, intenta de presuadir el Sinn Féin perquè desarmi l'IRA Provisional[90] mentre que el Secretari d'Estat per a Irlanda del Nord Peter Brooke apunta que es podran obrir converses amb l'IRA si s'anuncia un alto el foc.[91]

1991-2005 : procés de pau i desarmament

[modifica]
Image
Atemptat de Bishopsgate

El PIRA va llançar una campanya renovada a Londres el 1990. El 7 de febrer la residència del Primer Ministre britànic, el 10 Downing Street, és l'objectiu d'un atac amb morters, tot un advertiment dels Provisionals a John Major, que havia substituït Margaret Thatcher.[92] Al maig, un soldat d'un centre de reclutament de l'exèrcit va ser assassinat per una bomba a Wembley, mentre que cinc van resultar ferits en una explosió similar a Eltham. El juny de 1990, les bombes de l'Honorable Artillery Company i el Carlton Club van ferir 19 i 20 persones respectivament, i el 20 de juliol de s'atacà l'edifici de la borsa de Londres.[93] L'organització declarà un alto el foc de tres dies durant el Nadal de 1990.[94]

Image
Rètol Sniper at work a Crossmaglen

A la dècada de 1990, l'IRA va restringir les patrulles a peu de l'exèrcit britànic prop de Crossmaglen amb dos equips de franctiradors que atacaven les patrulles de l'exèrcit britànic i la RUC amb fusells de precisió Barrett M82. Els franctiradors van matar un total d'onze membres de les forces de seguretat entre soldats i agents.[95] El gener del 1991 es van iniciar trobades secretes entre l'IRA Provisional i el govern britànic.[96]

El 1992, el PIRA llança una campanya d'atemptats amb bomba a Anglaterra que inclou els atemptats de Warrington, l'atemptat de Bishopsgate[97][98][99] o l'atemptat de Bournemouth.[100] Continua també amb les seves operacions a Irlanda del Nord. El 23 d'octubre del 1993, una bomba dirigida a una reunió dels Ulster Freedom Fighters en un despatx de l'Ulster Defence Association esclata sobre Shankill Road, en un barri protestant de Belfast, i fa 10 morts, 9 civils protestants i un dels que havia posat la bomba.[101]

El 15 de desembre de 1993 el primer ministre del Regne Unit, John Major, i el Taoiseach irlandès Albert Reynolds van fer una declaració conjunta a l'oficina del primer ministre britànic al número 10 de Downing Street, coneguda com la Declaració de Downing Street en la que els dos mandataris manifestaven tant el dret del poble d'Irlanda a l'autodeterminació, com que Irlanda del Nord seria transferida a la República d'Irlanda des del Regne Unit només si la majoria de la seva població estava a favor d'aquest moviment. També incloïa, com a part de la prospectiva de l'anomenada "dimensió irlandesa", el principi de consentiment que el poble de l'illa d'Irlanda tenia el dret exclusiu de resoldre els problemes entre el Nord i el Sud per consentiment mutu.[102]

Image
Atemptat de Canary Wharf

L'organització declara un alto el foc el 31 d'agost de 1994 a la mitjanit, on {{Citació|reconeix el potencial de la situació actual i a fi i efecte de reforçar el procés de pau democràtic començat per la Declaració de Downing Street, i fa una crida a les negociacions.[103] Nogensmenys, sota el nom de Direct Action Against Drugs, el PIRA abat diversos traficants de droga en 1995.[104] En els anys 1990, duu a terme diverses operacions d'aquest estil, i amenaça així molts traficants el 4 i 5 d'octubre del 1991[105] i executa Martin Cahill.[106] L'IRA Provisional està poc satisfet per l'absència d'avenços en el procés de pau i declara que reprèn les seves operacions militars el 9 de febrer del 1996 a les 17:30 hores «a contra cor». A les 19:01, una bomba esclata al barri de Canary Wharf, a Londres.[107] Nogensmenys, la intensitat dels nous atacs és voluntàriament moderada per no destorbar els progressos del Sinn Féin.[108]

El maig del 1997, el Partit Laborista guanya les eleccions i Tony Blair esdevé Primer Ministre del Regne Unit. Declara la seva voluntat de mantenir negociacions amb els republicans si l'IRA Provisional acorda un nou alto el foc.

« Volem una pau permanent i per tant, estem preparats per millorar la recerca d'acords de pau democràtica a través de negociacions reals i inclusives[109] »

El 18 de juliol de 1997 el president del Sinn Féin, Gerry Adams va revelar que ell i Martin McGuinness havien instat la direcció de l'IRA a restablir el cessament de les operacions militars anunciat per primera vegada l'agost de 1994, i el 19 de juliol de 1997 l'organitzacio va confirmar el restabliment de l'alto el foc d'agost de 1994 l'endemà.[110]

El 10 d'octubre de 1997 es va celebrar una Convenció General de l'Exèrcit de l'IRA Provisional a Falcarragh, Comtat de Donegal. A la convenció, el general d'intendència Michael McKevitt, un dels 12 membres del comitè executiu, va denunciar el lideratge i va demanar la fi de l'alto el foc i la participació en el procés de pau.[111] McKevitt va comptar amb el suport de la seva parella i també membre de l'executiu Bernadette Sands McKevitt, però la seva posició van ser superada per la resta del lideratge i van quedar aïllats. La convenció va recolzar la línia favorable a l'alto el foc, i el 26 d'octubre McKevitt i Sands McKevitt van renunciar a l'Executiu juntament amb altres membres.[112]

El novembre de 1997, Michael McKevitt i altres dissidents van celebrar una reunió en una masia a Oldcastle, al comtat de Meath, i es va formar una nova organització, anomenada Óglaigh na hÉireann.[113]

El 10 d'abril del 1998, amb el suport dels principals partits polítics nord-irlandesos, entre els quals el Sinn Féin, els Primers Ministres irlandès i britànic, Bertie Ahern i Tony Blair, signen l'Acord de Divendres Sant. En aquest acord se senten les bases per a un nou sistema de govern a Irlanda del Nord.[114] L'acord, acceptat àmpliament per les poblacions del Nord i del Sud,[115] preveu l'alliberament dels presoners paramilitars i demana als partits «que facin servir tota la seva influència per arribar al decomís de totes les armes paramilitars en un període de deu anys.» 20 dies després de la signatura de l'acord, l'IRA Provisional anuncia que la decisió de desarmar-se és un afer exclusiu de la seva competència, i refusa de deposar les armes.[116]

La qüestió del desarmament ocupa, des del 1995, la taula de negociacions. El Secretari d'Estat per a Irlanda del Nord Patrick Mayhew demana fins i tot la inutilització de les armes dels Provisionals com a pas previ a la participació del Sinn Féin.[117] Malgrat l'acord, l'IRA Provisional veu el seu desarmament com una desfeta militar i tem que no pugui assegurar la defensa dels barris republicans. Fins al 1999, nogensmenys, l'organització entra en contacte amb l'Independent International Commission on Decommissioning (IICD), encarregada de supervisar el desarmament dels paramilitars. El 6 de maig del 2000, l'IRA Provisional promet de «posar completament i de manera verificable les armes de l'IRA fora de servei» mentre que alguns estocs són inspeccionats per la Independent International Commission on Decommissioning durant aquell any i el següent. Però cap arma no ha estat lliurada, la qual cosa provoca la dimissió, l'1 de juliol del 2001, de David Trimble com a Primer Ministre d'Irlanda del Nord.[118] En juliol del 2000, tanmateix, tots els presoners republicans són alliberats.[119]

Després del seu alto el foc de febrer del 1996, els membre de l'IRA Provisional són sospitosos d'estar implicats en els assassinats de traficants de drogues[120] i de dissidents republicans oposats al procés de pau, com ara els de l'IRA Autèntic.[121]

Després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001 als Estats Units, que són condemnats, l'IRA provisional decideix de lliurar una part del seu arsenal, un dipòsit confirmat per la Independent International Commission on Decommissioning el 23 d'octubre.[122][123]

El 28 de juliol del 2005, l'IRA Provisional anuncia que posa fi a la seva lluita armada, i declara que només actuarà a través de mitjans exclusivament pacífics[124] El 26 de setembre la Independent International Commission on Decommissioning (IICD) declara haver rebut el conjunt de l'arsenal de l'IRA Provisional.[125][126]

El 28 de novembre del 2005 el PIRA va anunciar en un comunicat que deixava les armes per a dedicar-se, segons les seves paraules "al desenvolupament de programes purament polítics i democràtics". La diferència entre l'acord de pau de Belfast amb el del 2005 és que en el segon és el PIRA i no el Sinn Féin qui firma el tractat (i fins i tot el proposa). La banda es va desarmar davant de la Comissió Internacional Independent de Decomís.

Darreres accions armades de grups dissidents amb els Acord del Divendres Sant

[modifica]

L'IRA Autèntic va ser responsable d'atacs a Irlanda del Nord i Anglaterra amb l'objectiu de causar danys econòmics i pertorbacions, el més destacat va ser l'atemptat d'Omagh de 1998, que va matar 29 persones.[127] Després d'aquell atac va declarar l'alto el foc,[128] però va reprendre les seves operacions l'any 2000. El març de 2009 va reivindicar l'Atemptat de la caserna de Massereene que va matar dos soldats britànics, el primer amb morts a Irlanda del Nord des de 1997.[129] L'IRA Autèntic ha també ha estat involucrat en atacs contra narcotraficants.

El juliol de 2012 el Direct Action Against Drugs (RAAD) i altres petits grups militants republicans s'estaven fusionant amb el Real IRA en una nova entitat que va rebre el nom de Nou IRA pels mitjans de comunicació,[130] però els seus membres s'identificaven com "l'Exèrcit Republicà Irlandès". Petits grups de l'IRA Autèntic que no es van fusionar amb el Nou IRA continuen tenint presència a la República d'Irlanda, particularment a Cork i en menor mesura a Dublín.

Notes

[modifica]
  1. ↑ més exactament de l' Església d'Irlanda, la Presbiteryan General Assembly, la Methodist Church in Ireland, de l'Irish Council of Churches, del British Council of Churches i del Mehodist College de Belfast
  2. ↑ segons Peter Taylor
  3. ↑ Segons Richard English
  4. ↑ Segons Peter Taylor
  5. ↑ Segons Roger Faligot
  6. ↑ Segons Peter Taylor
  7. ↑ Un fet sempre desmentit per l'interessat
  8. ↑ Segons Roger Faligot
  9. ↑ Segons Peter Taylor
  10. ↑ Segons Roger Faligot
  11. ↑ Un fet sempre desmentit per l'interessat
  12. ↑ Un fet sempre desmentit per l'interessat

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Informe del 2005 del Departament d'Estat EUA, Oficina de Contraterrorisme». Arxivat de l'original el 2005-03-24. [Consulta: 24 març 2005].
  2. ↑ DeRouen, Karl R.; Heo, Uk. Defense and security: a compendium of national armed forces and security policies (en anglès). ABC-CLIO, 2005, p. vol.1, p.336. ISBN 1851097813.
  3. ↑ Breen, Suzanne «Former Provos claim Kerr murder and vow more attacks». Belfast Telegraph, 22 abril 2011.
  4. ↑ Carroll, Rory «New IRA and Saoradh face backlash over Lyra McKee murder». The Guardian, 19 abril 2019.
  5. ↑ English, Richard. Oxford University Press. Ernie O'Malley: IRA Intellectual (en anglès), 1998.
  6. ↑ «Official Correspondence relating to the Peace Negotiations, part 1: Preliminary Correspondence». Corpus of Electronic Texts. University College, Cork. [Consulta: 22 febrer 2016].
  7. ↑ Dingley, James. The Irish Republican Army (en anglès). ABC-CLIO, 2012, p. 82. ISBN 9780313387043.
  8. ↑ Dingley, James. The Irish Republican Army (en anglès). ABC-CLIO, 2012, p. 83. ISBN 9780313387043.
  9. ↑ Faligot, 1999, p. 68-70 i 104.
  10. ↑ English, 2003, p. 83.
  11. ↑ English, 2003, p. 94.
  12. ↑ Guiffan, Jean. Complexe. La question d'Irlande (en francès), p. 220-221. ISBN 2804801055.
  13. ↑ Faligot, 1999, p. 108.
  14. 1 2 3 [enllaç sense format] http://cain.ulst.ac.uk/othelem/organ/oorgan.htm Arxivat 2011-02-19 a Wayback Machine.
  15. ↑ Taylor, p. 84-85.
  16. ↑ Taylor, p. 86-88.
  17. ↑ Faligot, 1999, p. 142-143.
  18. ↑ English, 2003, p. 144.
  19. ↑ English, 2003, p. 148-149.
  20. ↑ Faligot, 1999, p. 150.
  21. ↑ Taylor, 1997, p. 126.
  22. ↑ English, 2003, p. 155.
  23. ↑ Taylor, 1997, p. 132-134.
  24. ↑ Faligot, 1999, p. 157.
  25. ↑ English, 2003, p. 157.
  26. ↑ Taylor, 1997, p. 137.
  27. ↑ O'Doherty, Malachi. «Bloody Friday: one of the darkest days of the Troubles» (en anglès). Belfast Telegraph, 20-07-2022. [Consulta: 21 juliol 2022].
  28. ↑ Taylor, 1997, p. 152.
  29. ↑ Faligot, 1999, p. 165.
  30. ↑ Faligot, 1999, p. 164.
  31. 1 2 Faligot, 1999, p. 181.
  32. ↑ English, 2003, p. 213.
  33. ↑ Taylor, 1997, p. 211.
  34. 1 2 Taylor, 1997, p. 158.
  35. ↑ White, Robert William. Ruairí Ó Brádaigh:The life and politics of an Irish revolutionary (en anglès). Bloomington: Indiana University Press, 2006. ISBN 0253347084.
  36. ↑ Hayes, Paddy. Break-out! Famous Prison Escapes (en anglès). O'Brien Press, 2004. ISBN 0-86278-875-7.
  37. ↑ Faligot, 1999, p. 178-179.
  38. ↑ Faligot, 1999, p. 172.
  39. ↑ Faligot, 1999, p. 199.
  40. ↑ Faligot, 1999, p. 185.
  41. ↑ Faligot, 1999, p. 191.
  42. ↑ Faligot, 1999, p. 192-193.
  43. ↑ Faligot, 1999, p. 235.
  44. ↑ English, 2003, p. 161.
  45. ↑ Faligot, 1999, p. 192.
  46. 1 2 Faligot p.202-203
  47. ↑ English, 2003, p. 171.
  48. ↑ Faligot, 1999, p. 183.
  49. ↑ Faligot, 1999, p. 180.
  50. ↑ English, 2003, p. 163.
  51. ↑ Faligot, 1999, p. 182.
  52. ↑ English, 2003, p. 164.
  53. ↑ Taylor, 1997, p. 160.
  54. ↑ Taylor, 1997, p. 196.
  55. ↑ Taylor, 1997, p. 203-204.
  56. ↑ English, 2003, p. 178-179.
  57. ↑ Taylor, 1997, p. 186.
  58. ↑ Taylor, 1997, p. 183.
  59. ↑ Taylor, 1997, p. 191-195.
  60. ↑ Taylor, 1997, p. 197.
  61. ↑ English, 2003, p. 189.
  62. ↑ Taylor, 1997, p. 217.
  63. ↑ McKittrick i McVea, 2001, p. 139.
  64. ↑ Taylor, 1997, p. 220-222.
  65. ↑ Taylor, 1997, p. 231-234.
  66. ↑ Taylor, 1997, p. 238.
  67. ↑ McKittrick i McVea, 2001, p. 144-145.
  68. ↑ Faligot, 1999, p. 256-258.
  69. ↑ Taylor, 1997, p. 237.
  70. ↑ English, 2003, p. 208.
  71. ↑ Taylor, 1997, p. 277.
  72. ↑ Faligot, 1999, p. 253.
  73. ↑ Taylor, 1997, p. 251.
  74. 1 2 Taylor, 1997, p. 201.
  75. ↑ Faligot, 1999, p. 244-245.
  76. ↑ Faligot, 1999, p. 244.
  77. ↑ «30 hurt as car bomb hits Army base» (en anglès). BBC. [Consulta: 14 novembre 2010].
  78. ↑ Faligot, 1999, p. 248.
  79. ↑ English, 2003, p. 220.
  80. ↑ Taylor, 1997, p. 271.
  81. ↑ Taylor, 1997, p. 252-253.
  82. ↑ Faligot, 1999, p. 275.
  83. ↑ Taylor, 1997, p. 298-300.
  84. ↑ Taylor, 1997, p. 213.
  85. ↑ Faligot, 1999, p. 238.
  86. ↑ Taylor, 1997, p. 259.
  87. ↑ Faligot, 1999, p. 260.
  88. ↑ English, 2003, p. 250.
  89. ↑ Faligot, 1999, p. 265-266.
  90. ↑ Taylor, 1997, p. 304.
  91. ↑ Faligot, 1999, p. 284.
  92. ↑ Faligot, 1999, p. 281.
  93. ↑ «Police blame IRA for London stock exchange bomb» (en anglès). Washington Post, 20-07-1990. [Consulta: 26 novembre 2024].
  94. ↑ English, 2003, p. 269.
  95. ↑ Cusack, Jim. «IRA sniper unit killed 11 soldiers and police in Armagh» (en anglès). Irish times, 12-04-1997. [Consulta: 9 desembre 2024].
  96. ↑ Taylor p.329
  97. ↑ Taylor p.333
  98. ↑ Taylor p.335
  99. ↑ English, 2003, p. 278-279.
  100. ↑ O'Leary, Brendan. A Treatise on Northern Ireland, Volume III (en anglès). OUP Oxford, 2019, p. 149.
  101. ↑ Taylor p.338
  102. ↑ Peatling, Gary. Irish Academic Press. The failure of the Northern Ireland peace process, 2004, p. 58. ISBN 0-7165-3336-7.
  103. ↑ Taylor p.346
  104. ↑ English, 2003, p. 3229.
  105. ↑ English, 2003, p. 275.
  106. ↑ Faligot, 1999, p. 294.
  107. ↑ English, 2003, p. 289.
  108. ↑ Faligot, 1999, p. 303.
  109. ↑ English, 2003, p. 293-295.
  110. ↑ Rowan, Brian. «IRA ceasefire 20 years on: Internal battles, peace talks, new hope» (en anglès). BBC, 20 juliol 2017. [Consulta: 30 maig 2025].
  111. ↑ English, 2003, p. 296.
  112. ↑ English, 2003, p. 316.
  113. ↑ Mooney, John; O'Toole, Michael. Black Operations: The Secret War Against the Real IRA (en anglès). Maverick House, 2004, p. 38-39. ISBN 0-9542945-9-9.
  114. ↑ McVea p.219-220
  115. ↑ Faligot, 1999, p. 321.
  116. ↑ Taylor p.374
  117. ↑ English, 2003, p. 288.
  118. ↑ English, 2003, p. 328-331.
  119. ↑ English, 2003, p. 325.
  120. ↑ English, 2003, p. 322.
  121. ↑ English, 2003, p. 320.
  122. ↑ English, 2003, p. 333-334.
  123. ↑ (anglès)«Statement by the Independent International Commission on Decommissioning» (en anglès), 2001. [Consulta: 17 novembre 2010].
  124. ↑ «Statement on the Ending of the Armed Campaign» (en anglès), 2005. [Consulta: 17 novembre 2010].
  125. ↑ (anglès)«Irish Peace Process - Brief Note on Decommissioning» (en anglès). [Consulta: 14 agost 2010].
  126. ↑ Image PDF(anglès)«Report of the Independent International Commission on Decommissioning». [Consulta: 17 novembre 2010].
  127. ↑ Harrison, Shane. «Omagh bombing inquiry chair vows to work ‘rigorously and fearlessly’» (en anglès). The Guardian, 30 juliol 2024. [Consulta: 25 novembre 2024].
  128. ↑ «Omagh bombers declare ceasefire» (en anglès). CBC, 08-07-1999. [Consulta: 25 novembre 2024].
  129. ↑ «Un grup que s'autodenomina 'Ira Autèntic' reivindica l'atemptat del nord d'Irlanda». Vilaweb, 08-03-2009. Arxivat de l'original el 2009-03-12. [Consulta: 8 març 2009].
  130. ↑ Carroll, Rory «New IRA and Saoradh face backlash over Lyra McKee murder» (en anglès). The Guardian, 19 abril 2019.

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
Image
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Exèrcit Republicà Irlandès
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Exèrcit_Republicà_Irlandès&oldid=37640895»