Jules Massenet
.jpg?lang=ca)
Jules Massenet, de nom complet Jules Émile Frédéric Massenet (Montaud, prop de Saint-Étienne, 12 de maig de 1842 – París, 13 d'agost de 1912) fou un compositor francès de l'època romàntica sobretot conegut per les seves òperes, de les quals en va escriure més de trenta. Les dues més representades són Manon (1884) i Werther (1892). També va compondre oratoris, ballets, obres orquestrals, música incidental, peces per a piano, cançons i altres músiques.
Encara en edat escolar, Massenet va ser admès al Conservatori Superior de Música de París, on va estudiar amb Ambroise Thomas, a qui admirava molt. Després de guanyar el primer premi musical del país, el Prix de Rome, el 1863, va compondre prolíficament en molts gèneres, però ràpidament es va fer conegut per les seves òperes. Entre 1867 i la seva mort, quaranta-cinc anys més tard, va escriure més de quaranta obres escèniques en una àmplia varietat d'estils, des de l'opéra-comique fins a representacions a gran escala de mites clàssics, comèdies romàntiques, drames lírics, així com oratoris, cantates i ballets. Massenet tenia un bon sentit del teatre i del que tindria èxit amb el públic parisenc. Malgrat alguns errors de càlcul, va produir una sèrie d'èxits que en van fer el principal compositor d'òpera a França del fin de siècle.
Com molts compositors francesos destacats del període, Massenet va ser professor al Conservatori Superior. Hi va ensenyar composició des de 1878 fins a 1896, quan va renunciar després de la mort del director, Ambroise Thomas. Entre els seus estudiants hi havia el grec Dioníssios Lavrangas[1] i Gustave Charpentier, Ernest Chausson, Reynaldo Hahn i Gabriel Pierné.
En el moment de la seva mort, molts crítics consideraven que Massenet era antiquat i poc arriscat, encara que les seves dues òperes més conegudes van romandre populars a França i a l'estranger. Després d'algunes dècades d'oblit, les seves obres van començar a ser reavaluades favorablement durant la segona meitat del segle xx, i moltes d'elles han estat escenificades i enregistrades. Els crítics el consideren l'autor d'unes òperes àmpliament acceptades com a productes ben dissenyats i intel·ligents de la Belle Époque.
Biografia
[modifica]Família
[modifica]L'avi de Jules Massenet, que vivia a Gravelotte (Moselle), es va convertir en professor d'història a la Universitat d'Estrasburg. La seva esposa era filla d’un polític destacat. El seu fill, Alexis, va ser un oficial superior durant el Primer Imperi.[2] El 1814, després de l’abdicació de Napoleó, el jove capità Alexis Massenet abandonà l’exèrcit francès. Seguint el consell i amb l’ajuda econòmica del mariscal Soult, aprofità la seva formació a l’École polytechnique per dedicar-se a la indústria. Fundà una fàbrica de dalles a Tolosa i, més endavant, traslladà el negoci a Saint-Étienne (Loira), important centre siderúrgic i miner, on el 1838 obrí una nova fàbrica al barri de Montaud.[3]
La seva mare, Eléonore-Adélaïde Royer de Marancour (1809–1875), era pianista aficionada i la segona esposa del seu pare, que va tenir quatre fills del seu primer matrimoni i quatre del segon. Com que els fills de la primera esposa no tenien inclinacions artístiques, mentre que els de la segona, sense excepció, van desenvolupar dons per les arts, particularment la música, s'ha suggerit amb raó que va ser a la seva mare a qui Massenet deu el seu geni musical. El seu nom de soltera era Adelaide Royer; va ser educada per la Duquessa d'Angulema i va aprendre a tocar bé el piano. Els primers records de Jules Massenet estaven vinculats al jardí familiar i al soroll dels martells de la fàbrica paterna. Ell mateix recordaria que havia nascut entre sons metàl·lics, poc musicals. Tanmateix, les dificultats polítiques i econòmiques començaren aviat a amenaçar el negoci del pare.[4]
La situació econòmica d’Alexis Massenet empitjorà i hagué d’incorporar nous socis a l’empresa, que passà a dir-se Jackson, Génin et Massenet. Tot i conservar certa influència, perdé poder i la família hagué de reduir el nivell de vida. Davant la crisi industrial i política que precedí la caiguda de Lluís Felip, començà a retirar-se del negoci i el 1847 envià la família a París, on ell s’instal·là definitivament dos anys després. Els Massenet visqueren al carrer de Beaune, prop del Sena. Eléonore Massenet trobà bones escoles per als fills i s’encarregà personalment de l’educació de Jules. Li ensenyà a llegir amb La imitació de Crist de Tomàs de Kempis, gràcies a la qual adquirí una capacitat lectora precoç.[5]
El seu pare va haver de deixar la feina a la foneria a causa de problemes de salut. Eren tan greus que va poder aportar poc a partir d'aquell moment per al suport de la família, la qual cosa va fer necessari que la seva dona comencés a donar classes de piano.[6]
Al Conservatori
[modifica]El progrés de Jules fou tan ràpid que els pares decidiren presentar-lo al Conservatori de París. El 9 d’octubre de 1851, amb nou anys, acudí a l’edifici del carrer del Faubourg-Poissonnière per fer l’examen d’ingrés. Massenet recordaria l’ambient sever i intimidatori de la sala d’espera, on els candidats eren cridats per un funcionari i identificats amb un número abans de comparèixer davant el tribunal.[7] El tribunal de l’examen d’ingrés de Massenet estava format per compositors i professors destacats com Fromental Halévy, Michele Carafa i Ambroise Thomas, sota la presidència del director Daniel Auber. Thomas, futur amic de Massenet, era conegut per òperes elegants com Mignon i Hamlet, mentre que Auber havia compost prop de cinquanta òperes i gaudia d’una gran reputació en la vida musical i social parisenca. Massenet hagué d’interpretar l’últim moviment d’una sonata de Beethoven. Després de dues o tres pàgines, Auber el feu aturar i, impressionat per la seva preparació, li preguntà qui havia estat el seu professor. Massenet respongué orgullós que només havia estudiat amb la seva mare. L’endemà, la família rebé la confirmació oficial que Jules havia estat admès al Conservatori.[8]
Va ser alumne d'Adolphe Laurent al piano i d'Augustin Savard en solfeig. Massenet va quedar molt decebut quan va haver de trencar la seva relació amb el Conservatori el 1854, perquè la família va marxar de París per viure a Chambéry, on esperaven que la salut del seu pare millorés amb l'aire pur. Jules Massenet visqué aquesta mudança com una interrupció intolerable dels estudis al Conservatori de París. Poc interessat pel paisatge savoià, es dedicà intensament al piano i descobrí la música de Schumann, aleshores poc coneguda i sovint ridiculitzada a França.[9]
Incapaç de suportar més l’aïllament, fugí una matinada cap a París sense diners. Els pares, conscients de la força de la seva vocació, acceptaren la decisió. S’allotjà amb la seva germana Julie i el marit d’aquesta, el pintor Pierre Cavaillé. Alternava moments de diversió amb els amics amb llargues hores de solitud i reflexió. El 1855 es reincorporà a la classe de piano del Conservatori. L’any següent obtingué una menció honorífica interpretant el Concert en si menor de Hummel i, el 1858, oferí el primer recital públic a Tournai, Bèlgica. La crítica en destacà la timidesa davant el públic, però també la força, el domini i la puresa del seu so.[10]
Com que el pare no podia mantenir-lo i no volia dependre de la germana, Massenet visqué en condicions precàries. Practicava en un estudi compartit pel seu germà gran i l’escriptor socialista Jules Vallès, que recordaria la puntualitat, la concentració obsessiva i la capacitat de treball del jove músic. Aquesta disciplina fou recompensada el juliol de 1859, quan guanyà el primer premi de piano del Conservatori amb el Concert en fa menor de Ferdinand Hiller. Poc després llogà una modesta habitació a les golfes del carrer de Ménilmontant.[10] Instal·lat en una petita mansarda, Massenet vivia envoltat d’artistes de circ. Com que no podia pagar les entrades dels concerts populars de Jules Pasdeloup al Cirque Napoléon, escoltava la música que arribava fins a la seva habitació pels lluernaris oberts. Així conegué les obres de Berlioz i Wagner, els compositors que més admirava aleshores.[11]
Per subsistir, donava classes de piano en una escola modesta i tocava cada nit en un cafè del carrer de Belleville per trenta francs mensuals. La falta de diners el marcà profundament i explica la importància que més tard concediria a l’èxit material. També treballava com a percussionista a l’Òpera de París. Els dissabtes tocava als balls des de mitjanit fins a les sis del matí, i diverses nits a la setmana participava en representacions d’òpera o substituïa músics en grups amateurs. Malgrat el cansament i el sou escàs, aquesta experiència fou un aprenentatge teatral excepcional. Des del fossat orquestral, Massenet memoritzà nombroses partitures, escoltà els grans cantants de l’època i aprengué com la música podia desenvolupar una escena, afavorir les veus i crear atmosferes mitjançant l’orquestració. També presencià els disturbis que acompanyaren l’estrena parisenca de Tannhäuser de Wagner.[12]
El 1860, Massenet intentà entrar a la classe d’harmonia de François Bazin, però aquest rebutjà les seves composicions perquè les considerava massa personals i el qualificà d’«ovella negra». La ironia és que, divuit anys més tard, Massenet el succeiria tant al Conservatori com a l’Académie des Beaux-Arts.[13] El mateix any va entrar a la classe d'harmonia de Napoléon Henri Reber i d'orgue amb François Benoist. L'any següent va començar a estudiar composició amb Ambroise Thomas, que el considerava un alumne molt prometedor i confiava que els excessos juvenils acabarien donant pas a un estil equilibrat.[14] També va rebre lliçons especials d'harmonia de nou amb Savard.[15] En aquesta època va començar la seva amistat de tota la vida amb Victorin de Joncières, qui va deixar el Conservatori perquè el seu mestre, Aimé Leborne, no li permetia ser entusiasta amb Wagner, i que es va fer famós en anys posteriors com a crític i compositor d'òpera.[16]
A Roma
[modifica]La gran ambició de tot estudiant del Conservatori de París era guanyar el Gran Premi de Roma. Obtenir-lo significa que el Govern francès li pagaria durant tres anys una quantitat considerable. Un cop a l'any, cada candidat havia d'escriure una cantata o una altra obra de considerable dimensió, que, en cas de ser el guanyador, es produiria a l'Opéra, on després seria proclamat solemnement com a "Lauréat". Pràcticament tots els grans compositors francesos van ser coronats d'aquesta manera al començament de la seva carrera com a guanyadors del Prix de Rome; entre ells Hérold, Ambroise Thomas, Halévy, Gounod, Berlioz, Bizet o Debussy.[17]
El 1862 es presentà per primera vegada al Premi de Roma. Després de dies tancat component la cantata Louise de Mézières, no aconseguí el guardó. L’any següent ho tornà a intentar amb David Rizzio. Aquesta vegada guanyà el Gran Premi, gràcies en bona part al suport de Berlioz. En conèixer el resultat, Massenet abraçà emocionat Berlioz, Auber i Ambroise Thomas.[14] Havia estat estudiant del Conservatori durant vuit anys; havia obtingut, any rere any, premis per a piano, contrapunt, fuga; i ara va arribar el premi de premis, Prix de Rome, el reconeixement oficial de la seva habilitat excepcional, l'oportunitat de viatjar, de veure el món, d'estudiar a les grans capitals d'Europa.[18] La cantata fou interpretada públicament i una de les seves peces, una «balada escocesa», es publicà per separat. El premi li proporcionà una beca anual de més de tres mil francs i una estada de quatre anys a la Vil·la Mèdici de Roma, fet que li permeté abandonar temporalment les dures feines del fossat orquestral.[14]
Massenet emprengué el viatge cap a Roma amb els altres guanyadors del Premi de Roma. Recorregué Gènova, Milà, Verona i Venècia. Admirà el cementiri monumental de Gènova, El Sant Sopar de Leonardo a Milà i la tomba atribuïda a Julieta a Verona. L’arribada a Itàlia transformà profundament Massenet. Afirmaria que a Roma havia començat realment a viure, perquè les excursions amb músics, pintors i escultors li despertaren l’admiració per la natura i l’art. Els museus de Nàpols i Florència, les esglésies fosques de Siena i Assís i els paisatges italians li feren oblidar l’agitació de París. Durant la primavera de 1864, Massenet i els seus companys recorregueren àmpliament Itàlia. S’allotjaven en fondes molt modestes. Després visitaren Sorrento, Amalfi i Capri, que Massenet considerà un lloc ideal per viure i treballar.[19]
Entre els convidats habituals hi havia Franz Liszt, aleshores el músic més cèlebre de Roma. Després de la seva espectacular carrera com a pianista, vivia a la ciutat vinculat a la princesa Carolyne zu Sayn-Wittgenstein i havia iniciat estudis religiosos. Liszt, que havia rebut els ordes menors i vestia com un abat, continuava combinant una profunda religiositat amb el seu temperament d’artista brillant. Massenet el sentí tocar a la Vil·la Mèdici i quedà fascinat pel seu extraordinari domini del piano. Poc després de Nadal, Massenet veié una jove mentre pujava cap a l’església de Santa Maria in Aracoeli. Dies més tard, Liszt, que buscava professors per a algunes alumnes, li presentà aquella mateixa noia: Constance de Sainte-Marie, coneguda com a Ninon. Massenet començà a donar-li classes i aviat hi establí una relació estreta. Tocaven junts obres de Mozart, Haydn, Beethoven, Mendelssohn i Schumann, i ell li dedicà un trio amb piano.[20]
Massenet s’enamorà de Ninon i en demanà la mà als pares. Aquests, però, consideraren que, com a estudiant sense ingressos estables, encara no estava preparat per casar-se. Davant aquest ajornament, es concentrà encara més en els estudis de piano i composició. Treballà especialment Chopin, Beethoven i Bach, exercità la memòria i envià a l’Institut diverses obres, entre les quals un Rèquiem i una obertura de concert. També començà a esbossar els oratoris Ève, La Vierge i Marie-Magdeleine, les protagonistes dels quals adquiriren trets inspirats en Ninon.[21]
Seguint les obligacions del Premi de Roma, viatjà després per Alemanya i Àustria-Hongria i s’instal·là temporalment a Pest. La ciutat li inspirà la suite orquestral Scènes hongroises. Durant el viatge continuà recollint melodies i sons; una fanfara escoltada a Venècia reapareixeria vint-i-cinc anys després al quart acte d’Esclarmonde.
Finalment tornà a Roma per acomiadar-se. El 8 d'octubre de 1866 va tornar a Roma i es va casar amb Constance de Sainte-Marie, coneguda com a Ninon.[22]
Retorn a París
[modifica]En tornar a Roma, portava quaderns plens de melodies populars recollides durant el viatge. Una tonada tocada per un pastor amb la zampogna als boscos de Subiaco es convertiria més tard en el tema inicial de l’oratori Marie-Magdeleine. Massenet conservà aquests apunts com una font d’idees per a obres futures: fins i tot quan passejava, visitava mercats o contemplava pintures, la seva ment retenia constantment nous sons.[23]
Ambroise Thomas també continuà protegint-lo. Quan Massenet contragué el còlera, el visità amb el metge personal de l’emperador i l’ajudà durant la recuperació. En la convalescència compongué les Dix pièces de genre per a piano, petites peces de saló entre les quals hi havia un nocturn, una rigodó, una fughetta i un carilló. Una d’elles es convertiria més endavant en la famosa Élégie. La col·lecció fou un èxit i li proporcionà dos-cents francs, els primers diners que guanyà amb la seva música. Un cop recuperat, Thomas el portà a reunions socials i li presentà Léo Delibes, que acabava d’assolir fama amb el ballet La Source. Delibes destacava per l’elegància melòdica, el domini del ritme i una gran habilitat per a la música de ballet, adquirida després d’anys d’experiència en el món de l’opereta i dels teatres populars.[24]
A finals de 1866, els pares de Ninon acceptaren finalment el matrimoni, probablement perquè Massenet començava a tenir protectors influents i encara conservava alguns diners del Premi de Roma. Es casaren el 8 d’octubre a l’església d’Avon, prop de Fontainebleau, amb Jules Armingaud com a padrí. La cerimònia se celebrà en un paisatge de tardor i fou interrompuda alegrement pels pardals que volaven dins l’església.[25]
En aquell temps, el públic francès volia escoltar les obres mestres clàssiques, particularment les d'Alemanya. Els joves ho tenien difícil per prosperar. No obstant això, Pasdeloup i la seva orquestra va ajudar Massenet interpretant, el 1867, en un dels seus Concerts Populaires, la seva primera Suite d'Orquestra.[26] Massenet pogué aprofitar el privilegi concedit als guanyadors del Premi de Roma d’estrenar una òpera en un acte a l’Opéra-Comique. Ambroise Thomas li proporcionà el llibret de La Grand'Tante, una comèdia sobre un jove militar que torna a casa per heretar un oncle difunt i descobreix que aquest s’havia casat amb una jove vídua, de qui finalment s’enamora. L’obra s’estrenà l’abril de 1867, compartint programa amb una peça de François Bazin. Els protagonistes foren el tenor Victor Capoul i la jove Marie Heilbronn, futura primera intèrpret de Manon.[27] La Grand'Tante obtingué bones crítiques i arribà a les disset representacions, un èxit modest però important per al debut operístic de Massenet.[28]
Aquesta estrena també inicià la seva amistat amb Georges Bizet. Tots dos participaren després en un concurs de l’Exposició Universal de 1867, però el premi recaigué en Saint-Saëns per la cantata Les Noces de Prométhée. Massenet quedà finalista i Bizet no fou classificat. Saint-Saëns, aleshores encara un company alegre i amable, elogià la partitura de Massenet i prometé recomanar-la a Liszt perquè fos interpretada a Weimar.[29]
Un dels esdeveniments més importants de la seva carrera va succeir el 1868. Havia enviat les seves composicions de dos poemes d'Armand Silvestre (Poème d'Avril i Poème du Souvenir) a un jove editor, Hartmann, que li van agradar tant que d'aleshores ençà es va convertir en el seu amic i protector, publicant els seus manuscrits, oferint suggeriments per a nous, i ajudant a proporcionar llibrets prometedors.[28]
El naixement de la seva filla Juliette el 1868 augmentà la necessitat d’estabilitzar-se professionalment. Després d’intentar sense èxit posar música al Manfred de Byron, Ambroise Thomas li presentà el llibretista Michel Carré, col·laborador habitual de Gounod, Thomas, Bizet i Saint-Saëns. Durant l’hivern de 1869 treballaren en una òpera en tres actes titulada Méduse. La Guerra francoprussiana de 1870 impedí que l’obra arribés a estrenar-se. Massenet s’allistà en un regiment d’infanteria, on coincidí amb el dramaturg Victorien Sardou. Entre les guàrdies intentà continuar component, però la guerra interferia constantment en la música: el rostre de Medusa se li confonia amb el de Bismarck i a la partitura apareixien ecos de La Marsellesa i cançons patriòtiques. Preocupat per la dona i la filla, evacuades al sud, acabà abandonant Méduse, que quedà oblidada.[30]
Després de la Guerra francoprussiana i la Comuna de París, Massenet comprà una petita casa a Avon, prop de Fontainebleau, on s’havia casat. Durant els onze anys següents hi compongué moltes de les seves obres principals, afavorit per la tranquil·litat del bosc, lluny de les distraccions de París. La vida musical francesa també havia canviat. Berlioz havia mort, Gounod ja havia assolit els seus grans èxits amb Faust i Roméo et Juliette, i Offenbach representava un Segon Imperi desaparegut. Entre els joves, Saint-Saëns emergia com a figura central i havia fundat la Société Nationale de Musique, que donava suport a compositors francesos com Lalo. Franck, Chabrier i Wagner encara no havien assolit tota la seva influència, mentre Bizet treballava en una òpera basada en Clarissa Harlowe que no arribaria a acabar.[31]
Massenet freqüentava les reunions de Saint-Saëns, on conegué Vincent d'Indy, que admirà inicialment el seu talent. Massenet, al seu torn, valorava la primera simfonia de d’Indy, malgrat les diferències entre l’estil vigorós d’aquest i el seu llenguatge més delicat. En aquells anys, Massenet intentà convèncer Jules Pasdeloup perquè interpretés l’oratori Marie-Magdeleine. Li tocà la partitura al piano durant dues hores. Pasdeloup la rebutjà bruscament, escandalitzat sobretot per un passatge en què els personatges afirmaven sentir els passos de Crist. Massenet marxà profundament decebut.[32]
Poc després del rebuig de Marie-Magdeleine, Massenet rebé l’encàrrec inesperat d’escriure Don César de Bazan, una òpera en quatre actes destinada a l’Opéra-Comique. Només disposà de sis setmanes perquè el compositor inicial havia abandonat el projecte. El 1872 es va estrenar la seva segona òpera, Don César de Bazan, que es va representar vuit vegades i cinc vegades el 1873, sense afegir massa a la seva reputació.[33] La partitura original es perdé en un incendi i Massenet la reconstruí més de vint anys després, de manera que la versió conservada incorpora probablement revisions posteriors. Malgrat la rapidesa de la composició i alguns passatges poc elaborats, l’obra ja mostra trets característics del futur Massenet: color espanyol, ritmes efectius i un gran instint teatral, adquirit durant els anys treballant al fossat orquestral. La música pot semblar convencional, però evidencia la seva capacitat per crear emoció i il·lusió escènica. Alguns crítics hi detectaren una suposada influència wagneriana.[34]
Georges Hartmann li aconseguí després l’encàrrec de la música incidental per a Les Érinnyes, de Leconte de Lisle, una recreació de la tragèdia d’Orestes inspirada en Èsquil. Massenet disposà d’una orquestra de quaranta músics, formada principalment per cordes, timbales i tres trombons que representaven les Fúries.[35] Després de Don César de Bazan i Les Érinnyes, Massenet començà a guanyar notorietat. Georges Hartmann volgué aprofitar aquest impuls i recuperà Marie-Magdeleine, que havia quedat abandonada després del rebuig de Pasdeloup. En una vetllada a casa de Pauline Viardot, Massenet en tocà alguns fragments al piano i la cantant, entusiasmada, s’oferí immediatament a interpretar el paper protagonista. Viardot, la més gran contralt de l'òpera del seu temps, la va reestrenar l'11 d'abril de 1873, sota la direcció d'Édouard Colonne, davant d'un públic entusiasta que hi havia assistit massivament. L'endemà, tot París parlava de Marie-Magdeleine. Camille Saint-Saëns va escriure: «Comencem enregistrant, amb alegria al cor, el complet èxit de l'experiment més audaç realitzat per cap músic a París des de L'Enfance du Christ de Berlioz. Massenet, per cert, no és un Berlioz i no faltaran aquells que el felicitin per això. Berlioz desconeixia aquest art d'equilibrar, tan de moda en l'actualitat, que permet tenir amics en tots els camps; desagradar a certs individus era una de les ambicions de Berlioz i cal reconèixer que va reeixir totalment. La musa de Massenet és menys arrogant; és una figura virtuosa que no fa res contra la seva consciència, però li agrada agradar i es posa flors al cabell».[36] Massenet visqué l’estrena amb una gran angoixa. Mentre Pauline Viardot captivava el públic, ell vagava nerviós pels passadissos i marxà abans del final. L’endemà viatjà a Itàlia amb la dona sense saber que havia triomfat. A Nàpols, una carta d’Ambroise Thomas li comunicà l’èxit i li assegurà que l’obra perduraria.[37]
De retorn a París, el matrimoni s’instal·là al número 46 del carrer del Général-Foy, que seria casa seva durant tres dècades. La tardor de 1873 obtingué un nou èxit amb les Scènes pittoresques, formades per un Air de ballet, una marxa, un Angélus inspirat en Courbet i una animada Fête bohème. Després compongué les Scènes dramatiques, inspirades en Shakespeare però molt influïdes per Gounod. Tot i el caràcter lleuger i sentimental d’aquestes suites, l’elegància de l’orquestració i la qualitat de l’ofici les distingien de la simple música banal de saló. Més ambiciosa fou l’obertura Phèdre, escrita el mateix any per encàrrec de Pasdeloup, que també demanà obres a Bizet i Ernest Guiraud. Bizet aportà Patrie, una peça grandiloqüent però rebuda amb un gran èxit, que dedicà a Massenet. Aquest li comunicà entusiasmat les ovacions obtingudes en l’estrena.[38]
Encoratjat per l'èxit de Marie-Magdeleine, Massenet va escriure el 1875 i el 1880 dues obres semi-religioses més, Ève i La Vierge. Ève, amb text de Gallet, es descriu a la portada com "un misteri".[39] La recepció de La Vierge va ser tan petita que, una setmana després, que no es va dur a terme cap representació. El públic capritxós, que havia aplaudit tan càlidament Marie-Magdeleine i Ève, sembla que no volia res més d'aquest tipus.[40] Aquest lamentable fracàs va ser sentit amb més intensitat perquè es va produir tres anys després del brillant èxit de la seva primera òpera important, Le Roi de Lahore, que també havia esdevingut popular a Milà, Torí, Roma, Venècia, Múnic, Dresden, Londres i altres ciutats.[41]
Ambroise Thomas també continuà protegint-lo. Quan Massenet contragué el còlera, el visità amb el metge personal de l’emperador i l’ajudà durant la recuperació. En la convalescència compongué les Dix pièces de genre per a piano, petites peces de saló entre les quals hi havia un nocturn, una rigodó, una fughetta i un carilló. Una d’elles es convertiria més endavant en la famosa Élégie. La col·lecció fou un èxit i li proporcionà dos-cents francs, els primers diners que guanyà amb la seva música. Un cop recuperat, Thomas el portà a reunions socials i li presentà Léo Delibes, que acabava d’assolir fama amb el ballet La Source. Delibes destacava per l’elegància melòdica, el domini del ritme i una gran habilitat per a la música de ballet, adquirida després d’anys d’experiència en el món de l’opereta i dels teatres populars.[24]
El 7 d'octubre de 1878, va ser nomenat professor de contrapunt, fuga i composició al Conservatori, del qual en aquell moment era director Ambroise Thomas; i al mes següent va ser escollit membre de l'Académie des Beaux-Arts, sent els seus rivals Saint-Saëns, Boulanger, Membrée i Duprato. Tan aviat com es va anunciar el resultat, Massenet (que era set anys més jove que Saint-Saëns) li va enviar un telegrama dient: «Estimat col·lega, l'Institut ha comès una gran injustícia».[42] El seu èxit en formar alumnes es va convertir en tema de conversa a la ciutat. Els conservadors, que no el simpatitzaven a causa de la seva popularitat, la seva política liberal i la seva independència, de vegades parlaven de la seva influència de manera despectiva; però, era indubtable que el llistat dels seus alumnes durant els divuit anys que va ensenyar al Conservatori inclou els noms de diversos homes que van tenir la capacitat d'imprimir un estil propi en les seves obres: Alfred Bruneau, Gabriel Pierné, Xavier Leroux, Gustave Charpentier o Paul Vidal.[43]
El 1881 viatja a Barcelona i dirigeix el concert inaugural del Teatre Líric, on es van interpretar obres del propi Massenet, com la Marxa solemne en memòria de Beethoven composta expressament per l'ocasió, de Leo Delibes, de Bonaventura Frigola, de Beethoven (la Sisena Simfonia) i de Meyerbeer.[44]
El 1896, Massenet va renunciar a la seva càtedra. Durant els divuit anys de la seva activitat com a professor, va trobar temps per compondre nou òperes: Herodiade (1881), Manon (1884), Le Cid (1885), Esclarmonde (1889), Le Mage (1891), Werther (1892), Thaïs (1894), Le Portrait de Manon (1894) i La Navarraise (1894). Però ara tenia cinquanta-quatre anys i sentia que havia de guardar totes les seves energies per al seu treball creatiu.[45]
El 1884 es va estrenar la popularíssima Manon, òpera segons la novel·la Manon Lescaut de l'Abat Prévost. Les seues òperes més famoses són Don Quichotte, Hérodiade, Le Cid, Le jongleur de Notre Dame i, sobretot, Werther - segons Les penes del jove Werther de Goethe. Thaïs, amb el seu magnífic solo de violí del segon acte, conegut amb el nom de Meditació de Thaïs, només va conèixer l'èxit una dècada després de l'estrena. La influència de Massenet sobre els compositors d'òperes es detecta per exemple en Ruggero Leoncavallo, en Pietro Mascagni, Giacomo Puccini o en el Pelléas et Mélisande de Claude Debussy.
La seua capacitat de treball era impressionant: capaç de compondre durant llargues hores, la seua jornada començava a les quatre del matí, alternant la composició, l'ensenyament i les audicions. Va deixar una obra essencialment lírica (vint-i-cinc òperes), però també pianística i simfònica. Sovint va ser influït pels temes religiosos i se li ha considerat com l'hereu de Charles Gounod. El seu estil va influir molt en el compositor anglès Isidore de Lara.
Obres principals
[modifica]
Òpera
[modifica]- Les deux boursiers - 1859
- Esmerelda - 1865
- Noureddin - 1865
- Valéria - 1865
- La Grand'Tante - 1867
- La Coupe du roi de Thulé - 1867
- Le Florentin - 1868
- Manfred - 1869
- Méduse - 1870
- Don César de Bazan -1872
- Les Templiers -1873
- L'Adorable Bel'-Boul' - 1874
- Bérangère et Anatole -1876
- Le Roi de Lahore - 1877, estrenada per la soprano Josephine de Reszke.
- Robert de France - 1880
- Hérodiade - 1881, estrenada per Joseph Dupont. En versió operística fou estrenada pels germans De Reszke Eduard-Josephine i Jean.[46]
- Les Girondins - 1881
- Montalte - 1883
- Manon - 1884
- Le Cid - 1885
- Don César de Bazan - 1888
- Esclarmonde - 1889, escrita especialment per a la soprano dramàtica Sivyl Sanderson.
- Le Mage - 1891
- Werther - 1892
- Kassya - 1893
- Thaïs - 1894, escrita especialment per a la soprano dramàtica Sivyl Sanderson, i el Nicías interpretat el dia de l'estrena pel tenor Albert Raymond Alvarez.[47]
- Le Portrait de Manon - 1894
- La Navarraise - 1894
- Sapho - 1897
- Cendrillon - 1899
- Grisélidis - 1901
- Le Jongleur de Notre-Dame - 1902
- Marie-Magdeleine - 1903
- Chérubin - 1905
- Ariane - 1906
- Thérèse - 1907
- Bacchus - 1909
- Don Quichotte - 1910
- Roma - 1912
- Panurge - 1913
- Cléopâtre - 1914
- Amadis - 1922
Oratoris i Cantates
[modifica]- David Rizzio - 1863
- Marie-Magdeleine - 1873
- Ève - 1875
- Narcisse - 1877
- La Vierge - 1880
- Biblis - 1886
- La Terre Promise - 1900
Ballet
[modifica]- Le Carillon - 1892
- Cigale - 1904
- Espada - 1908
Obres orquestrals
[modifica]- Première suite d'orchestre - 1867
- Scènes hongroises - 1870
- Scènes pittoresques - 1874
- Scènes dramatiques - 1875
- Scènes napolitaines - 1876
- Scènes de féerie - 1881
- Scènes alsaciennes - 1882
- Fantaisie pour violoncelle et orchestre - 1897
- Concerto pour piano et orchestre - 1903
Llista d'alumnes
[modifica]
|
Referències
[modifica]- ↑ «Biografia». peoplepill.com.
- ↑ Finck, 1910, p. 21.
- ↑ Harding, 1970, p. 16.
- ↑ Harding, 1970, p. 17.
- ↑ Harding, 1970, p. 18.
- ↑ Finck, 1910, p. 22.
- ↑ Harding, 1970, p. 19.
- ↑ Harding, 1970, p. 21.
- ↑ Harding, 1970, p. 22.
- 1 2 Harding, 1970, p. 23.
- ↑ Harding, 1970, p. 24.
- ↑ Harding, 1970, p. 25.
- ↑ Harding, 1970, p. 26.
- 1 2 3 Harding, 1970, p. 27.
- ↑ Finck, 1910, p. 25.
- ↑ Finck, 1910, p. 26.
- ↑ Finck, 1910, p. 28.
- ↑ Finck, 1910, p. 29.
- ↑ Harding, 1970, p. 28.
- ↑ Harding, 1970, p. 32.
- ↑ Harding, 1970, p. 33.
- ↑ Finck, 1910, p. 34.
- ↑ Harding, 1970, p. 31.
- 1 2 Harding, 1970, p. 37.
- ↑ Harding, 1970, p. 38.
- ↑ Finck, 1910, p. 36.
- ↑ Harding, 1970, p. 40.
- 1 2 Finck, 1910, p. 39.
- ↑ Harding, 1970, p. 41.
- ↑ Harding, 1970, p. 43.
- ↑ Harding, 1970, p. 44.
- ↑ Harding, 1970, p. 45.
- ↑ Finck, 1910, p. 41.
- ↑ Harding, 1970, p. 46.
- ↑ Harding, 1970, p. 47.
- ↑ Finck, 1910, p. 43.
- ↑ Harding, 1970, p. 49.
- ↑ Harding, 1970, p. 51.
- ↑ Finck, 1910, p. 50.
- ↑ Finck, 1910, p. 51.
- ↑ Finck, 1910, p. 52.
- ↑ Finck, 1910, p. 53.
- ↑ Finck, 1910, p. 55.
- ↑ «Teatre Líric - Sala Beethoven | enciclopedia.cat». [Consulta: 21 abril 2025].
- ↑ Finck, 1910, p. 56.
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Apèndix núm. 9, pàg. 159 (ISBN 84-239-4579-0)
- ↑ Edita SARPE Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 39 (ISBN 84-7291-226-4)
- ↑
- Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. III, pàg. 960. (ISBN 84-7291-226-4)
- ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, volum nº. II, pàg. 599. (ISBN 84-7291-255-8)
- ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàgs. 427. (ISBN 84-7291-226-4)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Apèndix núm. II, pàg. 178 (ISBN 84-239-4572-3)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Apèndix núm. VI, pàg. 1185 (ISBN 84-239-4576-6)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Apèndix núm. II, pàg. 983 (ISBN 84-239-4572-3)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Apèndix núm. IV, pàg. 602 (ISBN 84-239-4574-X)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 35, pàg. 1004 (ISBN 84 239-4535-9)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 56, pàg. 399 (ISBN 84 239-4556-1)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 29, pàg. 763 (ISBN 84 239-4529-4)
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 57, pàg. 1201 (ISBN 84 239-4557-X)
- ↑
- Enciclopèdia Espasa v. 27, pàg. 1762, (ISBN 84-239-4527-8)
- ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 686. (ISBN 84-7291-255-8)
- ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, tom nº. II, pàg. 701. (ISBN 84-7291-255-8)
- ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. IV, pàg. 1280. (ISBN|84-7291-226-4)
Bibliografia
[modifica]- Finck, Henry Theophilus. Massenet and his operas (en anglès). Nova York: John Lane Company, 1910.
Enllaços externs
[modifica]
- Portal dedicat a Jules Massenet (francès)
