Lo-fi
 | |
| Creació | dècada del 1980  |
|---|---|
| Part de | música |
Mostra d'àudio | |
El concepte lo-fi (de l'anglès low-fidelity, literalment "baixa fidelitat") designa una reproducció de baixa qualitat. En l'actualitat, es considera una elecció estètica deliberada, però també fa referència a un gènere musical popularitzat als anys 80 als Estats Units, que busca un so sense a penes producció, enregistrat sovint amb mitjans de gravació antics o de baixa qualitat.[1] Està relacionat amb la música alternativa i independent, donat el seu caràcter casolà i anti-mainstream.
.jpg)
Característiques
[modifica]El lo-fi pot considerar-se tant un estil en si mateix com una tècnica d'enregistrament aplicada a altres estils com el rock, el punk o el heavy metal. La principal característica que la defineix és l'ús de mitjans de gravació de baixa fidelitat, barats o antics.[2] Generalment no hi ha cap producció després de la gravació, o la producció és mínima, per tal de conservar l'originalitat de la música.
La gravació solia produir-se amb magnetòfons de bobina oberta[1] al principi, i posteriorment amb cintes de casset. Algunes companyies discogràfiques, com K Records, van comercialitzar àlbums lo-fi en discs de vinil.
Musicalment, aquest estil es caracteritza per introduir sons propis de la gravació, així com converses entre els músics o qualsevol altre element extern. També sona en tot moment el so granulat propi de les gravacions antigues. Les melodies sovint es distancien de les melodies senzilles i els acords habituals de la música comercial. Fins i tot algunes cançons lo-fi són experimentals, amb una certa atonalitat. L'estètica indie impera en tot moment.
El fet de gravar amb baixa qualitat al principi va ser a causa del baix pressupost, tot i que posteriorment es buscava aquesta estètica. Avui en dia, hi ha grups que graven amb mitjans de qualitat, però després apliquen filtres per a crear un so lo-fi.
Història
[modifica]La tècnica d'enregistrament va sorgir als anys 40 amb companyies discogràfiques independents que gravaven amb un pressupost reduït, utilitzant les tecnologies més barates de l'època.
El terme lo-fi va sorgir en la dècada dels 50. Els crítics musicals el feien servir per a descriure la música de mala qualitat, distorsió de soroll i limitacions tècniques. En aquell moment, el terme no tenia una connotació estètica, sinó que es referia a una mancança tècnica.
La música rock s’origina amb l’utilització d’instruments simples, cosa la qual erradica el misteri de la producció tècnica, com també la fa més accessible i atractiva per a persones que d'una altra forma haguessin estat massa intimidades per participar-hi. Així, es va popularitzar la idea de que no calia una banda "professional" per produir la teva pròpia música.[3]
Als anys 60, amb la popularització de grups de rock independents, va sorgir l'estil conegut com a garage rock.[4] Aquests grups estaven formats per adolescents amb escassa preparació musical, que enregistraven amb gravadores caseres de baixa qualitat. Aquesta estètica lo-fi va començar a popularitzar-se, però com a tècnica d'enregistrament i no com a estil musical. El grup musical The Beach Boys van ser precursors en l'ús d'aquesta tècnica, dotant-la d'un estil propi amb àlbums com Smiley Smile (1967), Wild Honey (1967) i Friends (1968).[1]
El punk hereda l'ètica del “fes-ho tu mateix” ja que l’únic requeriment per estar en una banda era tenir alguna cosa a dir, no ser un músic exitós. Els seus missatges principal eren: rebutjar les regles existents, afirmar la necessitat de canvi i defensar l’autenticitat per lluitar contra l’elitisme en la industria musical. Així, s’allunyaven del que el rock mainstream havia arribat a ser, fent un atac directe a la indústria musical, cada cop més sofisticada i centrada en el benefici. L’actuació molt assajada i la producció tècnicament avançada no eren estàndards a seguir, sinó aspectes contra els quals rebel·lar-se. Molts músics punk eren notòriament amateurs en la seva manera de fer música: sovint deien que no sabien tocar els seus instruments abans de començar els grups, feien servir equip barat i bàsic i recorrien a la improvisació.[3]
Entre finals dels anys 70 i inicis dels 80 es va popularitzar com a estil i va destacar sobretot en l’àmbit de la música indie. El moviment indie americà de finals dels 80 va ser una reacció al rock corporatiu i comercial dominant, que depenia cada cop més d'una estètica perfeccionista, tecnologia cara i màrqueting enginyós. Influenciats pel rock and roll primerenc, el punk i el post-punk, van adoptar el lo-fi en una era de tecnologia cada cop més disponible, conservant el so de les gravacions de guitarra analògiques i la tecnologia barata.[3] En aquest entorn va sorgir l’idea de que la baixa qualitat no era un defecte, sinó una elecció expressiva i autèntica. Va ser l'any 1975, amb la publicació de Basement Tapes, de Bob Dylan, quan el lo-fi va esdevenir un gènere musical propi.
Durant els anys posteriors, es va obrir un nou mercat de gravacions no oficials, making-off, bootleg i altres gravacions sense producció. Dels anys 80 endavant, van sorgir molts grups lo-fi, com Pussy Galore, Beat Happening i Royal Trux. Ja als any 90 grups com Sebadoh i Pavement van portar el gènere a l'extrem, introduint gravacions caòtiques i sorolloses.[1]
Retorn del lo-fi
[modifica]El lo-fi (de low fidelity) és un terme que, en el seu origen als anys cinquanta del segle XX, s’utilitzava per a descriure produccions musicals de baixa qualitat tècnica, caracteritzades per limitacions en la gravació i la reproducció del so. Inicialment, aquestes característiques eren considerades defectes derivats de restriccions tecnològiques i de pràctiques domèstiques o amateurs. Amb el pas del temps, però, el lo-fi ha evolucionat fins a convertir-se en una estètica intencionada i un recurs expressiu associat a l’autenticitat i a una mirada alternativa sobre la creació artística.
El ressorgiment del lo-fi es fa especialment evident a partir de la dècada de 2010, tant en l’àmbit musical com en altres disciplines culturals, com el cinema, l’animació i els continguts audiovisuals a les xarxes socials. Aquest retorn s’inscriu en un context marcat per la digitalització i la perfecció tècnica, on les imatges d’alta definició i les produccions altament polides són predominants.
Un dels factors principals que expliquen aquesta revalorització és la nostàlgia. En una societat caracteritzada per la rapidesa i l’hiperdesenvolupament tecnològic, els elements associats a l’estètica lo-fi —com les cintes VHS, les imatges desenfocades o els discos de vinil— evoquen una sensació d’intimitat i remeten a un imaginari col·lectiu en què el ritme de vida es percep com a més lent i proper.
A més, el lo-fi presenta una dimensió cultural i simbòlica rellevant, ja que posa en valor la vulnerabilitat, la naturalitat i la imperfecció. Aquestes qualitats contrasten amb l’hegemonia d’imatges idealitzades pròpies de l’era digital, especialment en les xarxes socials, on predomina la pressió per projectar una imatge perfecta i estandarditzada. En aquest sentit, l’estètica lo-fi ofereix una alternativa visual i sonora que permet mostrar una representació més realista i humana, fet que ha contribuït a la seua adopció per part de nombrosos creadors contemporanis.
Principals representants
[modifica]Referències
[modifica]- 1 2 3 4 5 Vallee, Mickey. «Lo-fi» (en anglès). Grove Music Online, 03-09-2014. [Consulta: 7 octubre 2019].
- ↑ Chidester, Brian. «Busy Doin' Somethin': Uncovering Brian Wilson's Lost Bedroom Tapes» (en anglès). Paste Magazine, 07-03-2014. [Consulta: 7 octubre 2019].
- 1 2 3 Spencer, Amy. DIY: The Rise of Lo Fi Culture. Nova York: Marion Boyars, 2005. ISBN 978-0-7145-2260-9.
- 1 2 «Lo-Fi Music Genre Overview» (en anglès). All Music. [Consulta: 7 octubre 2019].
