Mangle
Mangle és la denominació que rep qualsevol de les espècies d'arbres i arbusts que formen els manglars, adaptades a viure en aigües salades o molt salabroses, solen presentar glàndules secretores de sal i, sovint, arrels respiratòries o pneumatòfors.[1]
El mangle roig (Rhizophora mangle, família de les rizoforàcies), proveït d’arrels fúlcries i fruits vivípars, és el més característic. El mangle verd (Sonneratia sp, família de les sonneratiàcies), proveït de pneumatòfors gruixuts, és el que penetra més mar endins. El mangle negre (Avicennia germinans, família de les verbenàcies), contràriament, es fa a la banda més interior, sovint només entollada i, per això mateix, la més salada de totes; no és vivípar, però presenta pneumatòfors típics. El mangle blanc (Laguncularia racemosa, família de les combretàcies], el menys característic, apareix en latituds o situacions extremes. Els gèneres Lumnitzera, Bruguiera, Ceriops, etc, inclouen també algunes espècies que són considerades mangles.[1]
Els aiguamolls de mangle, anomenats manglars, proporcionen hàbitat, així com indrets de nidificació i zones de pas migratori per a centenars d’espècies d’aus. Els manglars sustenten complexes xarxes tròfiques litorals, confereixen estabilitat a la línia de costa, mitiguen l’erosió i ofereixen protecció davant els temporals. Els boscos de mangle habiten, per dir-ho així, en una dualitat ecològica, esdevenint un veritable espai d’interfície entre el medi marí i el terrestre. Els mangles exerceixen una funció amortidora i de barrera natural, retenint sediments i materials al·luvials, i contribuint així a l’estabilització de la topografia litoral i a l’acumulació progressiva de sediments en les zones sotmeses al règim de marees. L’efecte filtrant dels boscos de mangle preserva igualment els fràgils esculls coral·lins i les praderies marines dels danys derivats de l’erosió.[2]
Etimologia
[modifica]El mot català prové del castellà mangle i aquest probablement provindria de les llengües carib o de l'arauac.[3]
Descripció
[modifica]
Pertanyen a diverses espècies d'angiospermes halòfiles (capaces de créixer amb elevada salinitat en el terreny). Suporten la inundació periòdica de la seva base dins l'aigua salada, viuen en colònies i formen veritables boscos amfibis.
Els mangles són arbres tolerants a la sal, també anomenats halòfits i s'adapten a la vida en dures condicions costaneres. Contenen un complex sistema de filtració de sal i un complex sistema radicular per fer front a la immersió en aigua salada i a l'acció d'ones. S'adapten a les condicions de baixes concentracions d'oxigen del fang saturat d'aigua.[4]
La major part dels mangles ha desenvolupat sistemes d'arrels aèries. A més generalment presenten viviparisme, les plantes cauen a terra ja germinades des de la planta mare.
Taxonomia i evolució
[modifica]El següent llistat (modificat a partir de Tomlinson, 1986) indica el nombre d'espècies de manglars en cada gènere i família de plantes enumerades. Els ambients de mangle a l'hemisferi oriental porten sis vegades més espècies d'arbres i arbustos que els manglars del Nou Món. La divergència genètica dels llinatges dels manglars dels parents terrestres, en combinació amb evidències fòssils, suggereix que la diversitat de manglars està limitada per la transició evolutiva al medi marí estressant i el nombre de llinatges de mangles ha augmentat constantment durant el Terciari amb poca extinció global.[5]
Els científics sostenen la teoria segons la qual les primeres espècies de mangle tingueren llur origen a la regió indo-malàisia. Aquesta hipòtesi es fonamenta en el fet que és en aquella àrea del globus on es registra la major diversitat específica de mangles. A causa de les llavors i dels peculiars propàguls flotants de nombroses espècies, els mangles primigenis s’estengueren cap a ponent impulsats pels corrents oceànics, vers l’Índia, l’Àfrica oriental i, encara més a l’oest, fins al continent americà durant el Cretaci superior i el Miocè inferior (fa aproximadament entre 66 i 23 milions d’anys). Aquest fenomen pot explicar per què els manglars americans presenten un nombre reduït i relativament homogeni d’espècies colonitzadores, mentre que els d’Àsia, l’Índia i l’Àfrica oriental exhibeixen un espectre complet d’espècies de mangle.[2]
Segons l’espècie, els propàguls poden surar durant períodes dilatats —fins a un any— i mantenir, tanmateix, llur viabilitat. El viviparisme i la persistència d’aquests propàguls possibiliten la dispersió de les espècies de mangle al llarg d’àrees extensíssimes. Determinades espècies, gràcies a adaptacions singulars, són capaces de propagar-se amb èxit en ambients marins. Mitjançant la viviparitat, la germinació de l’embrió s’inicia en el mateix arbre; posteriorment, aquest allibera els embrions ja desenvolupats, anomenats plançons, que poden arrelar directament al sòl. La viviparitat podria haver evolucionat com un mecanisme adaptatiu destinat a preparar el plançó per a una dispersió a llarga distància, així com per a sobreviure i prosperar en un medi salí rigorós. Durant aquest desenvolupament vivípar, els propàguls es nodreixen de l’arbre mare, acumulant així els carbohidrats i altres compostos necessaris per al creixement autònom ulterior. L’estructura complexa que adquireix el plançó en aquesta fase primerenca del desenvolupament vegetal li facilita l’aclimatació a unes condicions físiques que, en general, impedirien la germinació ordinària de la llavor.[2]
Components majoritaris
[modifica]| Família | Gèneres, nombre d'espècies | Nom comú |
|---|---|---|
| Acanthaceae, Avicenniaceae o Verbenaceae (ubicació en família discutida) |
Avicennia, 9 | Mangle negre |
| Combretaceae | Conocarpus, 1; Laguncularia, 1; Lumnitzera, 3 | Buttonwood, mangle blanc |
| Arecaceae | Nypa, 1 | Palmera de manglar |
| Rhizophoraceae | Bruguiera, 7; Ceriops, 5; Kandelia, 2; Rhizophora, 8 | Mangle roig |
| Lythraceae | Sonneratia, 5 | Mangle-pomer |
Components minoritaris
[modifica]
| Família | Gèneres, nombre d'espècies |
|---|---|
| Acanthaceae | Acanthus, 2; Bravaisia, 2 |
| Arecaceae | Phoenix, 1 |
| Cyperaceae | Fimbristylis, 1 |
| Euphorbiaceae | Excoecaria, 2 |
| Lecythidaceae | Barringtonia, 6 |
| Lythraceae | Pemphis, 2 |
| Malvaceae | Camptostemon, 2, Heritiera, 3 |
| Meliaceae | Xylocarpus, 2 |
| Myrtaceae | Osbornia, 1 |
| Pellicieraceae | Pelliciera, 1 |
| Plumbaginaceae | Aegialitis, 2 |
| Primulaceae | Aegiceras, 2 |
| Pteridaceae | Acrostichum, 3 |
| Rubiaceae | Scyphiphora, 1 |
Llista d'algunes espècies
[modifica]- Pterocarpus officinalis Jacq. (família Fabaceae)
- Tovomita plumieri Griseb. (Clusiaceae)
- Avicennia schaueriana Stapf & Leechman ex Moldenke (Avicenniaceae)
- Avicennia germinans (L.) L. (Avicenniaceae)
- Conocarpus erectus (Combretaceae)
- Amanoa caribaea Kr. & Urb. (Phyllanthaceae)
- Symphonia globulifera L. f. (Clusiaceae)
- Clusia mangle Rich. ex Planch. & Triana (Clusiaceae)
- Rhizophora mangle L. (Rhizophoraceae)
- Avicennia vitida (Avicenniaceae)
- Avicennia germinans (Avicenniaceae)
- Rhizophora mucronata Lam. (Rhizophoraceae)
- Laguncularia racemosa (família Combretaceae)
Ecoregions de manglar
[modifica].jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Usos
[modifica]Quan aquest bosc crema carregat amb sal produeix dioxines i altres organoclorats. Se'n pot fer pasta de paper. L'explotació d'aquest recurs ha d'ésser cíclica per respectar el ritme de creixement natural i evitar el risc d'erosió.[6]
Notes i referències
[modifica]- 1 2 Gran Enciclopèdia Catalana. Volum 14. Reimpressió d'octubre de 1992. Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 326. ISBN 84-7739-011-8.
- 1 2 3 «Humedales de Mangle». Museo de Historia Natural de San Diego, 2000. [Consulta: 8 abril 2026].
- ↑ «mangle». Gran Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 12 octubre 2021].
- ↑ Flowers, T. J.; Colmer, T. D. «Plant salt tolerance: adaptations in halophytes» (pdf) (en anglès). Annals of Botany. 115 (3), 2015, p. 327−331. DOI: 10.1093/aob/mcu267. PMID: 25844430.
- ↑ Ricklefs, R. E.; A. Schwarzbach; S. S. Renner «"Rate of lineage origin explains the diversity anomaly in the world's mangrove vegetation"» (en anglès). American Naturalist. 168 (6), 2006, p. 805–810. Arxivat de l'original el 2013-06-16. DOI: 10.1086/508711. PMID: 17109322 [Consulta: 24 març 2021]. Arxivat 2013-06-16 a Wayback Machine.
- ↑ Marc Boyé, IRD, [ http://horizon.documentation.ird.fr/exl-doc/pleins_textes/pleins_textes_5/b_fdi_23-25/29227.pdf Les palétuviers du littoral de la Guyane française ressources et problèmes d'exploitation] Revue, Les cahiers d'Outre-Mer, 1962
