Pervers
Les paraules pervers o perversió (del llatí pervertere, capgirar, invertir) van aparèixer en la llengua francesa en 1444 amb el significat de la conversió del bé en mal.[1][2] Actualment, en el seu sentit corrent, aquesta paraula denota un judici moral.[1][2]
Aquests perversos poden arribar a ser assassins en sèrie, fan servir una violència sense testimonis ni proves, ningú veu res, és el que es coneix com a violència neta[3] i poden arribar a destruir amb paraules. Sempre tracten de dominar als que escullen com a víctimes mitjançant la por. Utilitzen per a això les mentides, les amenaces i les burles, més d'altres tècniques perverses de desestabilització. El seu principal fracàs és no atreure els altres al registre de la violència i aquesta és l'única manera de tallar la propagació del procés pervers.[4]
En els "perversos" trobem una exacerbació de la funció crítica que els condueix a pasar el temps critican-lo tot i a tohom.[5] Els perversos tracten de destruir qualitats morals difícils de robar, de les que careixen i de les quals no poden apropiar-se.[6] Tracten de destruir qualitats morals com la bondat, el coratge, la valentia, la tendresa, l'empatia, les ganes de viure, la dolçor, la intel·ligència, etc.[6] L'apropiació és la continuació lògica de l'enveja,[6] Quan hom no té vida necessita apropiar-se de ella i si això no és possible necessita destruirla perquè no hi hagi vida enlloc. No tenen remordiments ni afectes.[2] Solen escollir com a bocs expiatoris o víctimes a les quals destruir a persones transparents i comunicatives. El pervers és un individu sense empatia[2] que considera que els individus són objectes i no persones i que gaudeix fent patir i gesticular.[2] Actua com una ameba i tracta d'aconseguir el seu objectiu per tots els mitjans. Actuen sempre moguts per l'enveja.[6] Els perversos no saben estar en soledat, no són gens autònoms i fracassen en la comunicació.[2] A més a més estan buits, no tenen ànima i són immadurs i irresponsables.[2] Utilitzen caretes com la de l'irònic o el bromista.[2]
Referències
[modifica]- 1 2 Hirigoyen, Marie France. El acoso moral en la vida cotidiana (en castellà). barcelona: Ediciones Paidós Ibérica, S. A, 1999, p. Pag 110.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 France Hirigoyen, Marie. El acoso moral en la vida cotidiana (en castellà). Paidós, 1999, p. 109-119.
- ↑ France Hirigoyen, Marie. El acaso moral en la vida cotidiana (en castellà). Paidós, 1999, pag105.
- ↑ France Hirigoyen, Marie. El acoso moral (en castellà). Ediciones Paidós Ibérica S.A.,, 1999, p. PAG.107.
- ↑ France Hirigoyen, Marie. El acoso moral en la vida cotidiana (en castellà). Paidós, p. 115.
- 1 2 3 4 France Hirigoyen, Marie. El acoso moral en la vida cotidiana (en castellà). Paidós, 1998, pag.116.
