Francesca Segura i Josep Vicent Boira reflexionen sobre els efectes de la dana a la conferència La riuada del 29 d’octubre de 2024 a València en el marc del canvi global. Estem preparats?

La devastadora riuada del 29 d’octubre de 2024 al País Valencià no es pot entendre només com un fenomen meteorològic extrem. Així ho van defensar la geògrafa Francesca Segura i el professor Josep Vicent Boira en la conferència que es va celebrar a la biblioteca del Centre d’Estudis Catalans de la Universitat Sorbona de París, el passat 19 de maig. La pregunta de fons va ser: «estem preparats per a episodis com aquest en el context del canvi global?»

La doctora Francesca Segura, membre de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC, va encetar la sessió explicant la mecànica de la dana: «quan el corrent en jet, que habitualment bufa de manera rectilínia d’oest a est i garanteix el bon temps, es desvia i forma ondulacions, arrossega aire fred situat entre els 5.000 i 9.000 metres a zones que no estan acostumades a un aire a tan baixa temperatura». El resultat va ser una borsa d’aire a –20 °C que, sumant-ho a un mar Mediterrani sobreescalfat, va provocar fortes pluges.

Les xifres parlen per si soles: en una zona en què la mitjana de pluja anual ronda els 500 litres per metre quadrat, aquell dia se’n van registrar fins a 771,8. No va ser la dana amb més volum total —el rècord el manté la de l’any 1987 amb 817 litres—, però sí la de més intensitat: uns històrics 185 mm en només una hora.

L’experta va destacar el parany geogràfic que va patir la població. L’anàlisi de l’hidrograma de la rambla de Poio revela una paradoxa tràgica: la major part de la conca va rebre més de 100 litres, però al punt on desemboca la rambla no va caure ni una gota. «La població estava tranquil·la, no era conscient que la rambla podria tenir una revinguda», va assenyalar Segura.

Quan l’aigua va baixar a l’embranzida per la conca baixa de Poio i del Magre, es va trobar amb un paisatge alterat per l’acció humana. Els barrancs del Poçalet i Pelos, així com la mateixa rambla de Poio, han estat modificats o perllongats artificialment cap a l’Albufera. En el seu camí natural basat en els ventalls al·luvials, la massa d’aigua va xocar contra el nou llit de desviament del riu Túria, rebotant i inundant els pobles de la comarca de l’Horta Sud al seu pas. A més, la impermeabilització del sòl i l’ocupació de zones inundables, incloent-hi antics llits fluvials, han multiplicat el risc. «La població dels municipis més afectats ha passat de menys de 100.000 habitants el 1960 a prop de 270.000 el 2024», va destacar l’experta. El resultat: 230.000 persones afectades i 130.000 habitatges danyats.

En la seva intervenció, Boira va plantejar una qüestió de fons: «cal una reflexió antropològica i profundament humana sobre quina societat hem construït i sobre quin model urbanístic i territorial volem». El catedràtic de la Universitat de València, i també membre de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC, va qüestionar el concepte de «tornar a la normalitat»: «Volem tornar a una àrea metropolitana en què el 41,3 % dels desplaçaments es fan en cotxe i el transport públic només representa el 14 %?»

El repte de repensar el territori: la reconstrucció com a oportunitat de canvi

La seva proposta va ser clara: evitar una reconstrucció mimètica que reprodueixi els mateixos errors. En lloc d’això, va defensar una nova visió metropolitana basada en una ordenació del territori coherent, una planificació d’infraestructures i un canvi en el model de mobilitat. «La geografia importa», va insistir.

En aquest sentit, va assenyalar una mancança: la inexistència d’un pla metropolità d’infraestructures i usos del sòl i d’un pla metropolità de mobilitat.

La conferència va deixar clar que la riuada del 2024 no és només un episodi del passat, sinó un advertiment per al futur. En un context de canvi global, la pregunta ja no és si es repetirà una riuada així, sinó com de preparats estem per a afrontar-la.

S’aixeca la suspensió d’activitats de l’ACS i s’acorda també la retirada del Premi Catalunya de Sociologia 2019 a Ramon Flecha per la modificació de les bases feta a favor de la seva candidatura.

El Ple de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha aprovat aixecar la suspensió d’activitats de la societat filial Associació Catalana de Sociologia (ACS), vigent des de l’11 de desembre de 2025, així com destituir l’actual Junta Directiva i convocar eleccions per a constituir una Junta Provisional. Aquesta Junta tindrà l’encàrrec d’elaborar una reforma dels Estatuts de la filial, que s’haurà de presentar al Ple de l’IEC en un termini màxim de sis mesos.

També s’ha acordat retirar el Premi Catalunya de Sociologia atorgat l’any 2019 a Ramon Flecha, per la modificació de les bases que va fer el jurat del premi a favor de la seva candidatura. Flecha va ser el fundador del grup CREA (Community of Research on Excellence for All), grup que ha estat objecte d’una investigació de la Universitat de Barcelona arran de la denúncia d’onze persones per conductes greus de violència de gènere i assetjament institucional, que poden ser constitutives de delicte.

La decisió del Ple s’emmarca en les conclusions de la comissió d’investigació, que ha constatat un deteriorament sostingut del funcionament intern de l’ACS durant el període 2017-2025, caracteritzat per actuacions contràries al caràcter de societat filial de l’IEC, pràctiques percebudes com a excloents o sigil·losament coercitives, episodis d’assetjament i pressió, així com una pèrdua de pluralisme i credibilitat institucional.

L’informe de la comissió d’investigació assenyala també la instrumentalització de l’ACS com a altaveu institucional dels interessos del grup CREA i un blindatge progressiu de la Junta Directiva, majoritàriament formada per persones de l’entorn CREA, davant la crítica i la discrepància.

En aquest context, el Ple de l’IEC ha aprovat les mesures següents:

— Fer cessar els actuals membres de la Junta Directiva de l’ACS.

— Convocar l’elecció d’una Junta Provisional amb l’encàrrec que redacti una proposta de reforma estatutària que s’haurà de presentar al Ple de l’Institut en un termini màxim de sis mesos.

— Disposar que, un cop aprovats els nous Estatuts pel Ple de l’IEC, la Junta Provisional cessi i convoqui eleccions a una nova Junta Directiva, d’acord amb la nova normativa.

— Retirar a Ramon Flecha el Premi Catalunya de Sociologia de l’any 2019.

La proposta, feta pel Consell de Govern de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, a la qual està adscrita l’ACS, es pot trobar aquí.

El passat 17 d’abril, els membres de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC van visitar diferents espais de la ciutat per a apropar l’activitat de la Secció a la ciutat i establir espais de diàleg amb institucions, entitats i actors socials locals.

La Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC s’ha desplaçat fins a l’Hospitalet de Llobregat per a celebrar un Ple extraordinari i amb l’objectiu d’apropar la seva activitat a la ciutat i establir espais de diàleg amb institucions, entitats i actors socials locals.

Conjuntament amb el Centre d’Estudis de l’Hospitalet, els membres de la Secció han visitat diversos espais d’aquesta ciutat —la segona de Catalunya amb més població i un dels principals nuclis de l’àrea metropolitana barcelonina— com el centre cultural L’Harmonia, el Museu de l’Hospitalet, el carrer del Xipreret i l’Esplai La Florida.

Entre altres temes, s’ha abordat l’evolució històrica de les onades migratòries i del teixit social, així com els usos socials del català a la ciutat i els reptes urbanístics i projectes de rehabilitació de barris, prenent com a exemple el barri de la Florida.

La Societat Catalana de Comunicació demana «rigor, ètica i esperit pedagògic» per a afrontar els reptes de comunicació lligats al canvi climàtic.

Joan Francesc Fondevila, president de la Societat Catalana de Comunicació (SCC), ho va deixar clar: «El rol dels mitjans de comunicació és essencial davant la crisi ecològica i el canvi climàtic». Més encara en un escenari de superabundància de continguts en què la viralitat i l’entreteniment reconfiguren missatges i els algoritmes, les condicions estructurals del camp mediàtic. Amb més de cinquanta ponències centrades en la sostenibilitat i la justícia social, el IX Congrés Internacional de Recerca en Comunicació, que va tenir lloc a l’IEC el 9 i 10 d’abril, va reivindicar el paper fonamental del periodisme per a combatre la fatiga climàtica i la desinformació.

No està tot perdut. Contràriament al que es pot pensar quan t’apareixen vídeos d’un futbolista anant en contra de les cremes solars, «a TikTok els missatges negacionistes del canvi climàtic són residuals». O això és el que va assegurar Carme Ferré-Pavia, investigadora de la Universitat Autònoma de Barcelona, que va parlar de la ruptura narrativa entre les cimeres del clima i la generació Z a TikTok. La investigadora va aportar una visió positiva de la recepció de la informació climàtica per part dels joves, però va apuntar que —això sí— cal ser «breus, propers i directes» i oferir-los «missatges dinàmics que tractin els temes del territori en la llengua del territori».

En una altra comunicació, a més, va insistir en «les quatre pes de les narratives del canvi climàtic» que fan la informació més digerible: p de proper, p de positiu, p de precís (concret) i p de possible (en tant que es proposa alguna cosa abastable amb els recursos de què disposa la societat).

Per tant, les eines per a comunicar bé el que està passant hi són i la clau sembla ser la senzillesa. No obstant això, la intel·ligència artificial distorsiona considerablement la configuració del camp mediàtic amb algoritmes i sistemes capaços no només de distribuir continguts, sinó també de generar-los.

A la ponència AI Slop i reconfiguració del camp mediàtic: qualitat informativa i justícia social en l’era generativa, emmarcada en el projecte europeu AI-SECRETT, Francesc Felipe Campillo, doctorand en comunicació a la Universitat de València, va remarcar que «la IA no només introdueix noves eines, sinó que reconfigura les jerarquies, les vies d’accés i les desigualtats dins del sistema mediàtic» perquè n’afavoreix la dualització. És a dir, el divideix en dos pols: un de «massiu, molt accessible, automatitzat, però poc verificat, i un d’escàs, basat en periodisme professional, capital simbòlic, verificació i, sovint, models de pagament o formats més selectius».

«Des d’aquesta perspectiva, en un entorn de contingut superabundant, el valor del periodisme ja no dependria només de publicar més de pressa o més sovint, sinó de fer visible allò que ni els algoritmes ni la IA poden proporcionar amb la mateixa solidesa: criteri editorial, responsabilitat, context, confiança i capacitat d’orientació pública», assegura l’investigador.

Cal vigilar, però, perquè en un sistema mediàtic dualitzat «la IA pot reforçar una forma de segmentació informativa»: una part de la població accedeix a informació més contrastada i simbòlicament valuosa, mentre una altra es mou sobretot en entorns dominats per lògiques de volum, monetització i captació d’atenció, va insistir Francesc Felipe Campillo que va concloure que «l’ús de la IA per part dels mitjans de comunicació és també una qüestió de justícia social».

A banda de la conferència inaugural, impartida per Elisenda Forés i Català, periodista especialitzada en justícia climàtica, i múltiples sessions paral·leles durant els dos dies de l’esdeveniment, el IX Congrés Internacional de Recerca en Comunicació, organitzat per la SCC, va acollir la trobada de revistes científiques de comunicació catalanes i l’enregistrament del programa L’Altra Ràdio de Ràdio 4.

Va ser vicepresident (2000-2007) i secretari (1994-2000) de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC i l’any passat va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Si podem llegir clàssics de la filosofia moderna com Discurs del mètode, de Descartes, Crítica de la raó pràctica, de Kant, i Pensaments i opuscles, de Pascal, en català, és gràcies a l’edició i traducció en català de Pere Lluís Font.

El filòsof, teòleg i traductor, nascut a Pujalt, un petit municipi del Pallars Sobirà, el 1934, va morir dijous passat, 9 d’abril, als noranta-un anys. Lluís Font va ser un referent del pensament català contemporani, amb una extensa obra publicada sobre la història de la filosofia moderna, la història del pensament català, la història del pensament cristià i la filosofia de la religió.

Va ingressar com a membre de l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1990. Des de llavors, va ocupar diversos càrrecs dins de la Secció de Filosofia i Ciències Socials: en va ser vicepresident (2000-2007) i secretari (1994-2000). A més a més, va revisar el vocabulari filosòfic i religiós per a la segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.

També va formar part del Consell Assessor de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i del Consell Supervisor del TERMCAT, així com del Consell Assessor de Cultura de la Generalitat de Catalunya, del Consell d’Avaluació Científica i Tècnica del Pla de Recerca de Catalunya del Consell de Direcció de la Fundació Bernat Metge. Va ser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i vicepresident de la Fundació Joan Maragall.

Entre les seves publicacions, cal destacar Cristianisme i modernitat (2016), Immanuel Kant. Sis assaigs i diàleg d’ultratomba (2016), Filosofia de la religió (2017) i la traducció catalana dels Pensaments i opuscles de Blaise Pascal (2021), que va rebre el Premi PEN Català a la millor traducció 2022 i el Premio Nacional del Ministerio de Cultura a la Mejor Traducción 2022.

Les publicacions a l’IEC del filòsof així com les referències a la seva persona es poden consultar a l’IEC Obert.

L’Institut d’Estudis Catalans expressa el seu més sentit condol a la família i les seves amistats.

La comissió d’investigació ha conclòs que, sota el mandat de la Junta Directiva dominada des de 2017 per membres del grup CREA, s’ha produït un deteriorament sostingut del funcionament intern de l’Associació Catalana de Sociologia (ACS), caracteritzat per actuacions contràries al caràcter de societat filial de l’IEC i pràctiques percebudes com a excloents o sigil·losament coercitives, a més d’episodis d’assetjament i pressió.

El Consell Permanent ha acordat proposar al Ple de l’Institut d’Estudis Catalans aixecar la suspensió d’activitats de l’ACS, decidida l’11 de desembre de 2025, amb el cessament de la Junta Directiva de la societat filial i l’elecció d’una Junta provisional que ha de presentar una reforma dels Estatuts en el termini màxim de sis mesos. També es proposa al Ple de l’IEC la retirada del Premi Catalunya de Sociologia de 2019 a Ramon Flecha, fundador i inspirador del grup CREA. Aquest grup de recerca ha estat objecte d’investigació per la Universitat de Barcelona, que n’ha fet trasllat a la Fiscalia Provincial de Barcelona, per conductes greus de violència de gènere i assetjament institucional, que poden ser constitutives de delicte.

La Societat Catalana d’Economia guardona la recerca de Mar Reguant en economia de l’energia i mercats regulats.

El veredicte del jurat va ser unànime. Mar Reguant, economista especialitzada en economia de l’energia i en l’anàlisi de mercats regulats de l’IAE-CSIC, va rebre el Premi Taula de Canvi el passat 26 de març a l’IEC. La investigadora va remarcar la importància de les polítiques climàtiques i el disseny de mercats en un moment en què la situació geopolítica exposa les vulnerabilitats del sistema energètic a escala mundial.

L’apagada que va patir l’Estat l’abril del 2025 va posar de manifest la importància de les energies renovables, però també la necessitat de garantir la fiabilitat de la xarxa elèctrica i reduir el risc de pèrdua d’excedent elèctric. En aquell moment, Mar Reguant ja va destacar el repte que suposa la intermitència de les renovables, però contràriament a altres científics amb discursos catastrofistes que consideren que l’expansió de les renovables i les bateries són una falsa solució, ella defensava que és millor que continuar cremant petroli.

A la ponència que va realitzar després de rebre l’estatueta de l’escultora Marta Moreu, Reguant va tornar a remarcar que «ens hem proposat descarbonitzar el nostre sistema econòmic amb electricitat, però encara hi ha molt camí per fer», perquè, a més de l’esmentada intermitència, cal pensar a millorar les xarxes de transmissió i fer més electricitat per a alimentar, entre d’altres, tots els centres de dades que estan proliferant per a oferir serveis amb intel·ligència artificial.

Amb exemples concrets, com ara el cas del desert d’Atacama, que disposa de la millor radiació solar del planeta i s’ha convertit en el tresor solar de Xile, tot i que també suposa un mal de cap per a la seva xarxa elèctrica, l’economista va explicar els eixos de la seva recerca, que combina teoria econòmica amb evidència empírica basada en dades recollides mitjançant enquestes i l’ús de l’aprenentatge automàtic.

Amb tot, va deixar clar que les renovables tenen un creixement notori —a Espanya van passar del 8 % al 20 % del 2021 al 2023—, «però estem lluny del net-zero» o neutralitat climàtica. De fet, «queda molta feina per fer», va dir. A Catalunya, passen els anys i el pes de les renovables al consum d’electricitat es manté al voltant del 15 %.

Al torn de preguntes, va subratllar que, en aquest escenari, «les bateries esdevenen imprescindibles» i, contràriament al que se sol pensar, poden ser sostenibles, perquè s’està avançant a fer-ne de materials més comuns, com ara el sodi. «Les necessitem molt ràpidament i potser s’haurien de subsidiar», va insistir.

L’acte es va tancar amb una petita celebració en què la presidenta de la Societat Catalana d’Economia, Judit Vall, va convidar tothom a participar en el pròxim debat programat per a l’1 de juny, que analitzarà la geopolítica i l’economia en l’era de Trump.

El guardó va destinat a obres impreses, audiovisuals o digitals d’autors menors de cinquanta anys en els àmbits de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut.

Joan Safont Plumed ha estat guardonat amb el premi Irene Polo de l’Institut d’Estudis Catalans per la seva obra Josep Pallach, política i pedagogia. L’esperança truncada del socialisme. Aquest premi destinat a una obra impresa, audiovisual o digital d’autors menors de cinquanta anys ha estat atorgat enguany per primera vegada per la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC. Aquest premi forma part del Cartell de Premis Sant Jordi 2025. Les candidatures són proposades i votades pels membres del Ple d’aquesta secció i l’obra de Safont ha obtingut la màxima votació entre les sis obres seleccionades. El premi està dotat amb 3.000 € i s’entregarà en el curs de l’acte tradicional de la Diada de Sant Jordi a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans.

El Seminari Filosofia i Feminismes de la Societat Catalana de Filosofia reuneix algunes de les protagonistes de les primeres Jornades, celebrades al Paranimf de la Universitat de Barcelona, per reivindicar el feminisme.

És innegable que hem avançat. El feminisme no té un document fundacional i el camí es fa caminant. Però, en cinquanta anys, han canviat moltes coses. No obstant això, la lluita segueix perquè les desigualtats continuen pesant i com deia l’escriptora i activista francesa Simone de Beauvoir «res no està guanyat per sempre». Així ho van remarcar quatre de les dones que van tenir un paper clau en les primeres Jornades Catalanes de la Dona del 1976 durant l’acte d’homenatge que va tenir lloc a l’IEC l’endemà del Dia de les Dones. De vegades, per a avançar cap al futur, també s’ha de mirar enrere.

El maig de 1976, unes 4.000 dones es van trobar al Paranimf de la Universitat de Barcelona (UB) per parlar dels seus problemes respecte del treball, la família, l’educació, el sexe o la política. D’aquelles jornades, en va sortir un manifest que va significar un pas important per a l’alliberament de la dona. Franco havia mort feia relativament poc i la dictadura continuava.

Mireia Bofill, Amparo Moreno, Magda Oranich i Mercè Otero hi eren i recorden especialment el que va significar «poder compartir que el que ens passava no era culpa nostra, que vivíem en un patriarcat i allò personal era polític».

Totes quatre van aportar exemples del context de l’època i de com era de revolucionari reivindicar no només drets polítics, sinó el dret al plaer o a la felicitat en un moment en què hi havia dones a la presó acusades d’adulteri o d’avortament i en què els feien llegir llibres que els ensenyaven «com tenir content el marit».

«Els joves que ara diuen que no els importaria viure en una dictadura no saben el que és», va subratllar l’advocada Magda Oranich.

«No érem les primeres, no érem les úniques i tampoc serem les últimes», va dir convençuda la traductora i editora Mireia Bofill, perquè «continua sent evident que és possible un món diferent». «Imprescindible, fins i tot», va afegir la periodista Amparo Moreno. «Cal canviar el model de l’arquetip viril, que ho domina tot», va sentenciar.

Oranich va admetre que «la llei és una cosa, i el canvi de mentalitat, una altra de diferent», o dit d’una altra manera, que «la igualtat davant de la llei no és la igualtat davant de la vida». El Codi civil diu que el marit i la muller han de compartir les tasques domèstiques al 50 % i «és una de les lleis que més s’incompleix».

En aquest sentit, Mercè Otero, traductora, va confessar que tot plegat és complex perquè probablement «les tasques de cura simplement no són quelcom que es pot delegar». «Potser necessitem una organització del treball diferent que ens permeti dedicar més temps a les tasques de cura», va insistir.

Després del col·loqui, les estudiants Marta Alonso, Nahia Arruti i Núria Garriga van rellegir el manifest del 1976 i van afegir-hi reivindicacions actuals arran no només de la pressió sobre el cos de la dona i el desig que exerceixen les xarxes socials i altres plataformes digitals, sinó també de la nova situació geopolítica i una economia de guerra creixent.

El context és complex, però «el feminisme continua sent fonamental per a planejar qualsevol alternativa que posi la vida al centre», van concloure.

L’acte es va tancar amb la promesa de fer arribar a tothom que ho sol·liciti els dos manifestos llegits i de treballar per a tirar endavant unes altres Jornades Catalanes de la Dona, que haurien de celebrar-se el juny d’enguany.

Ponència «Dona i treball» de les Jornades Catalanes de la Dona a la Universitat de Barcelona. Font: Arxiu Nacional de Catalunya.

L’experta en migracions i membre de l’IEC analitza l’actualitat nacional i internacional, des de les deportacions massives als Estats Units sota les ordres de Donald Trump, passant per l’enduriment del discurs antiimmigratori a Europa i fins a la salut cada cop més robusta de l’extrema dreta a Catalunya.

A Blanca Garcés Mascareñas (Barcelona, 1976) sempre li ha interessat l’Estat. A la universitat, la va encuriosir com s’havien construït els estats postcolonials al continent africà i els debats entorn dels estats fallits. Més endavant, va aprofundir en com l’Estat reelaborava la història de l’esclavitud a l’altra banda de l’Atlàntic, al Brasil. La seva recerca va virar cap a l’anàlisi de les polítiques migratòries arran dels fets ocorreguts a l’Ejido, on una onada de xenofòbia va arrasar la localitat d’Almeria després de l’assassinat de dos agricultors i una dona.

Actualment, es dedica a l’estudi de les polítiques migratòries en tots els seus vessants, en relació amb la frontera, la regulació dels fluxos migratoris, l’acollida i la inclusió social. També treballa sobre la politització de la immigració i la seva relació amb les polítiques públiques i la crisi de la democràcia. Des d’octubre de 2025, és membre de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC.

De Minneapolis a Chicago, el control migratori s’ha tornat més visible, violent i obertament polític als Estats Units. L’administració Trump qualifica d’aliens il·legals als immigrants indocumentats i les batudes del Servei d’Immigració i Control de Duanes (ICE) i de la Patrulla Fronterera (CBP) han aixecat protestes per la seva arbitrarietat i per detencions basades en perfils racials. Davant d’aquest escenari, què podem esperar de les eleccions de mig mandat del novembre i quin podria ser el rumb de les polítiques migratòries fins a les pròximes eleccions presidencials del 2028?

Les polítiques de deportació i detenció no són noves als Estats Units; fa anys que s’apliquen. De fet, sovint es recorda que Barack Obama va ser el president nord-americà que va deportar més persones immigrades. Ara bé, sota el nou mandat de Trump el que observem és un pas més enllà.

D’una banda, les detencions ja no es limiten a fer-se a la frontera, sinó que penetren directament en les comunitats immigrades. I no només s’actua contra qui hagi comès un delicte, sinó també contra persones amb un perfil racialitzat.

D’altra banda, hi ha un propòsit clarament simbòlic. No sembla que aquestes polítiques redueixin substancialment el nombre de migrants en situació irregular; més aviat generen un estat de por generalitzat. Amb aquesta crueltat es busca una escenificació del poder i del control, pròpia d’un estat autoritari.

«Estats Units ha instaurat un estat policial de vigilància, basat en l’escenificació de la crueltat cap a les persones immigrades.»

Memorial a Alex Pretti a Minneapolis

Les decisions que s’adopten a les institucions europees tendeixen a passar desapercebudes en l’agenda mediàtica. Recentment, el Parlament Europeu ha aprovat que els sol·licitants d’asil siguin traslladats a «tercers països segurs», amb els quals no tinguin cap vincle previ, abans que es tramitin les seves peticions. Quina és la deriva actual de les institucions comunitàries en l’abordament del fenomen migratori?

Crec que és important comparar el que està passant als Estats Units amb el que fa anys que passa a Europa, especialment des de la crisi de recepció de refugiats del 2015. El canvi en les polítiques migratòries i l’auge de l’extrema dreta no són fenòmens importats, sinó que es desenvolupen amb trets propis europeus, marcats per un discurs nativista, nacionalista i excloent.

En matèria migratòria, fa temps que Europa ha fet un pas més cap a la crueltat. Ho hem vist amb les devolucions en calent —clarament il·legals— en mans de les autoritats gregues, amb persones abandonades enmig del mar. Ho vam veure el febrer del 2020, quan refugiats van intentar travessar el riu Evros després que Erdogan anunciés l’obertura de fronteres: la mateixa Ursula von der Leyen va qualificar l’exèrcit grec com l’escut de la defensa europea, tot i que parlàvem de famílies i infants.

Camp de refugiats a Grècia. Font: Julie Ricard / Unsplash

Pensem en els milers de morts al Mediterrani any rere any. El 2015 Europa va quedar commocionada i molts dirigents van afirmar que no podíem permetre aquelles morts a les nostres fronteres. Tanmateix, les morts han continuat —fins i tot en xifres superiors— i, en certa manera, ens hi hem acostumat o preferim no mirar-les.

Tot plegat són exemples d’aquest avanç cap a polítiques cada vegada més cruels. La proposta d’enviar sol·licitants d’asil a tercers països per tramitar-hi les seves peticions —que en la pràctica suposa crear centres de detenció— no és nova: ja es plantejava a principis dels anys 2000, però aleshores es descartava per il·liberal.

Polònia, Hongria o la República Txeca s’han oposat reiteradament a les quotes de repartiment de migrants dins la Unió Europea. Aquesta negativa pot tensionar encara més els països de primera arribada, com ara Espanya?

Sí, efectivament. Això reforça, una vegada més, que els països de primera arribada acabin assumint el gruix de les sol·licituds d’asil. En el cas d’Espanya, però, la situació és particular: la majoria dels sol·licitants d’asil no arriben per la frontera sud, sinó per la via atlàntica. Es tracta majoritàriament de ciutadans llatinoamericans que entren a través de l’aeroport —ja que no necessiten visat— i que posteriorment formalitzen la seva petició d’asil.

En aquest context, si el Govern espanyol utilitza el volum de sol·licituds com a argument per a reclamar més solidaritat europea, altres estats membres poden respondre exigint a canvi polítiques d’entrada més restrictives.

Com valora l’anunci de la regularització extraordinària per a persones migrants impulsada pel Govern espanyol?

Qualsevol persona que conegui algú en situació irregular només la pot valorar positivament, perquè implica el reconeixement d’aquestes persones, el seu accés a drets fonamentals i la reducció de situacions d’explotació laboral.

En aquest cas, la mesura és doblement extraordinària perquè no es limita a treballadors amb una oferta laboral, sinó que s’adreça a persones residents independentment de la seva situació. Tanmateix, al cap d’un any, les persones regularitzades hauran de renovar el permís de residència d’acord amb la llei d’estrangeria, que torna a situar la integració laboral com a requisit. En regularitzacions anteriors —com les del 2001, 2002 o 2005— una part significativa de persones va tornar a caure en la irregularitat pel fet de no poder aconseguir un contracte de feina.

També és rellevant recordar l’origen d’aquest procés. La iniciativa legislativa popular que va impulsar la regularització va sorgir de les organitzacions i de les comunitats immigrades, però va tenir un suport transversal: des de la patronal fins a la Conferència Episcopal, passant per sectors diversos de dreta i d’esquerra. Però la seva concreció va arribar en el marc d’un acord polític entre el PSOE i Podemos, en un context de negociació pressupostària, fet que pot generar certes suspicàcies.

Finalment, qualsevol política de reconeixement de la immigració ha d’anar acompanyada d’un reforç de les infraestructures i dels serveis públics. Si no es dimensionen adequadament, és fàcil que es generi una percepció de saturació i que prosperi el discurs de l’extrema dreta basat en la pregunta de «qui va primer, ells o nosaltres?». En contextos de precarietat, la competència pels recursos —especialment entre els més vulnerables— esdevé inevitable.

Quines iniciatives es poden dur a terme per a mitigar les tensions en aquelles zones on la integració no ha estat exitosa?

La immigració pot anar acompanyada de tensions. A banda de la competència per recursos escassos, les tensions també tenen a veure amb qüestions identitàries i culturals. Aquí, el millor antídot és l’encreuament de mirades i de mons. Vivim en espais homogenis, envoltats de persones que pensen i viuen d’una manera semblant i el repte és com connectem aquests mons diferents que, tot i conviure en un mateix municipi o barri, amb prou feines es troben. Les polítiques d’interculturalitat apunten en aquesta direcció: crear espais que facilitin les «trobades improbables», és a dir, espais de relació entre persones que d’altra manera no coincidirien.

En els darrers anys, especialment des de sectors progressistes, s’ha posat molt l’èmfasi en les qüestions identitàries i en els drets de les minories, cosa que és fonamental. Tanmateix, potser cal fer un pas més enllà i identificar allò que tenim en comú, objectius que compartim i pels quals organitzar-nos per a construir conjuntament, com la construcció d’una nova escola al barri o l’ampliació d’un CAP.

L’extrema dreta ha construït un relat d’alteritat basat en la idea d’un «nosaltres» i un «ells» amb valors presumptament incompatibles. Com es construeix aquesta figura de «l’altre»?

La definició d’aquest «altre» ha anat canviant al llarg del temps en funció de la definició de «nosaltres». En realitat, quan parlem d’immigració, parlem de nosaltres mateixos.

En el context europeu del segle XX, fins a la Segona Guerra Mundial, «l’altre» eren els jueus, convertits en boc expiatori. Més recentment, a Catalunya, durant el Procés, es va aturar l’embranzida dels discursos antiimmigració que havien sorgit al voltant del 2010, amb formacions com Plataforma per Catalunya, perquè «l’altre» era intern.

«Quan parlem d’immigració, parlem de nosaltres mateixos.»

El cas espanyol és més complex i, en certa manera, singular. Gairebé el 30 % de la immigració prové d’altres països europeus i, prop del 40 % de l’Amèrica Llatina, amb qui es considera que compartim una llengua, una història, una cultura i una religió.

En canvi, la immigració procedent del Magrib, especialment del Marroc, s’inscriu en una història basada en l’alteritat. Històricament, qui ha estat «l’altre» a Espanya? El moro.

En les darreres setmanes, ha ressorgit la polèmica de l’ús del burca i el nicab als espais públics. Com poden les esquerres equilibrar la defensa de la diversitat i multiculturalitat sense caure en el relativisme cultural?

És un tema molt complex, davant del qual les esquerres queden paralitzades i dividides.

El que em preocupa especialment són les iniciatives polítiques recents, impulsades per partits com Vox, el PP o Junts, que tendeixen a vincular l’islam amb un problema de seguretat i, indirectament, amb un conflicte de valors. El debat s’inicia formalment al voltant del burca o el nicab, però s’acaba projectant sobre el conjunt de dones que porten vel.

En aquest punt discrepo profundament amb la Najat El Hachmi quan diu que totes les dones que porten vel ho fan exclusivament per pressió familiar. Hi ha molta recerca europea que demostra que hi ha contextos i motivacions diferents, i en alguns casos l’ús del vel forma part d’un procés de reafirmació identitària, fins i tot més present en generacions joves. Sovint les mesures que es presenten en nom d’elles acaben sent a la seva costa.

Hem de teixir ponts i evitar replegaments identitaris, com ha succeït a França. I darrere d’aquest debat continua operant una visió que situa l’islam com «l’altre», com el contrari del que som. És un marc interpretatiu perillós.

Quo Vadimus? Com evolucionarà el panorama polític i social global en els pròxims anys?

És la pregunta que, en el fons, ens fem tots.

Si tornem als Estats Units i a les eleccions de mig mandat, tot sembla indicar que els republicans perdran i que hi haurà una certa rendició de comptes respecte a les polítiques cruels de l’era Trump.

Malauradament, aquesta fractura va més enllà de si en un moment determinat guanyen o perden els republicans, o de si l’extrema dreta puja o baixa en intenció de vot. L’auge de la dreta radical no segueix una línia estrictament ascendent: en països amb una llarga trajectòria d’aquestes forces, com França, els Països Baixos o Àustria, s’observen alts i baixos. Aquests moviments són conjunturals. Però les qüestions de fons —l’ordre liberal internacional— estan en joc més enllà d’aquestes oscil·lacions.

La qüestió rau en com resistim i com qüestionem aquestes tendències generals que s’estan accelerant arreu del món.

Sala Pi i Sunyer

Debat del cicle IEC-ARA: «Qüestions IEC: interroguem, entenem, conversem»: Les claus de la pseudociència

La crisi d’autoritat impregna la política, el periodisme, l’educació, i la ciència no és pas cap excepció. Així com passa amb les teories de la conspiració i les notícies falses, les falsedats científiques també estan a l’ordre del dia i contaminen debats i l’opinió pública. Com es pot aturar aquesta deriva?

En aquest debat del cicle IEC-ARA: «Qüestions IEC: interroguem, entenem, conversem», que porta per títol Les claus de la pseudociència, seran Jaume Bertranpetit, membre de la Secció de Ciències Biològiques de l’IEC, i Xavier Roquer, membre de la Secció de Ciència i Tecnologia, que donaran resposta a aquestes qüestions, amb la moderació de Cristina Sáez, directora del suplement «Ciència» de l’Ara.

Per a assistir-hi, cal inscripció prèvia, que es pot confirmar al web botiga.ara.cat.

Institut d’Estudis Catalans amb el diari Ara

Sala Pi i Sunyer

Debat del cicle IEC-ARA: «Qüestions IEC: interroguem, entenem, conversem»: Intel·ligència artificial (IA) i la medicina del futur

Com està canviant i canviarà la medicina gràcies a la IA? Si la robòtica permet avançar feina i fer diagnòstics molt més ràpids i precisos, quin serà el paper dels metges? En quins aspectes concrets s’està millorant la salut, la detecció de malalties i el seu tractament? Quin perill comporta el negoci de les dades mèdiques?

Jaume Reventós, president de la Secció de Ciències Biològiques de l’IEC, i Alícia Casals, presidenta de la Secció de Ciències i Tecnologia, analitzaran aquestes qüestions en el debat del cicle IEC-ARA: «Qüestions IEC: interroguem, entenem, conversem», que porta per títol Intel·ligència artificial (IA) i la medicina del futur. Moderarà el debat la periodista Gemma Garrido, cap de Societat del diari Ara.

Per a assistir-hi, cal inscripció prèvia, que es pot confirmar al web botiga.ara.cat.

Institut d’Estudis Catalans i diari Ara

Espai Sa Riera (Palma)

Tercera sessió del cicle IEC-ARA: «Qüestions IEC: interroguem, entenem, conversem»: El català com a llengua d’acollida

La tercera sessió del cicle IEC-ARA a Palma: «Qüestions IEC: interroguem, entenem, conversem», que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i l’Ara Balears celebren a Palma, porta per títol El català com a llengua d’acollida.

Sebastià Alzamora, escriptor, membre de la Secció Filològica de l’IEC i delegat territorial de l’IEC a les Illes Balears, i Elga Cremades Cortiella, professora titular de filologia catalana de la UIB, seran els conferenciants de la darrera sessió d’aquest cicle, moderada per Anna Mascaró, periodista de l’Ara Balears.

Les entrades per a poder assistir a la sessió es poden adquirir a l’enllaç següent: botiga.ara.cat.

Institut d’Estudis Catalans i l’Ara Balears, amb la col·laboració de la UIB

Institut d’Estudis Catalans

Presentació del Premi de Pensament de l’IEC

L’Institut d’Estudis Catalans presenta un guardó de nova creació: el Premi de Pensament de l’IEC, que reconeix una obra original de pensament escrita en català i publicada l’any anterior, que aporti idees innovadores i obri nous espais de debat amb una clara perspectiva de futur sobre els grans reptes del present. Integrat dins la Nit de les Lletres Catalanes, el premi neix amb la voluntat de reforçar el català com a llengua de recerca i de pensament contemporani.

La presidenta de l’IEC, Teresa Cabré, i el president de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut, Jaume Guillamet, presentaran les bases i els detalls del nou guardó el pròxim 19 de juny, a les 12 h, a la seu de l’IEC. L’acte també es podrà seguir en directe a través del canal de YouTube de l’IEC.

Institut d’Estudis Catalans

Jornada de portes obertes a l’IEC: celebració del dia de la creació de l’Institut

Amb motiu de l’aniversari de la seva creació, l’Institut d’Estudis Catalans obrirà les portes el dijous 18 de juny de 2026, de 10 h a 14 h. Es podrà visitar la Casa de Convalescència, seu històrica de l’IEC, un edifici del segle XVII amb espais únics com el claustre i la capella d’estil barroc.

També s’obrirà el jardí Mercè Rodoreda, on hi ha representades les flors que apareixen en les seves obres, així com l’Espai Mercè Rodoreda, un entorn didàctic i viu per a acostar-se a l’autora des de múltiples perspectives: biogràfica, literària i personal.

Reserveu la vostra plaça a visites@iec.cat.

Institut d’Estudis Catalans