Desig de llegir
Josep Tort Miralles
Anna Ruiz Mestres entrevista a l’escriptor i historiador Josep Tort Miralles en motiu de la publicació a Edicions i Propostes Culturals Andana del llibre El sepulcre oblidat; dins el programa “Espurnes Literàries” a Penedès en Xarxa, un magazín matinal dirigit per Sílvia Delgado. Impulsat conjuntament per Domenys Ràdio, Canal 20 Olèrdola, Ràdio Sant Sadurní i Ràdio Vilafranca. Amb el suport de La Xarxa.
Una troballa en unes excavacions al recinte del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, abans d’unes obres de restauració, desperta la curiositat de tots els implicats. Es tracta d’un descobriment que pot donar respostes a la història dels comtats catalans entre els segles X i XI.
Mireia Farriol
Anna Ruiz Mestres entrevista a la poeta Mireia Farriol en motiu de la publicació a l’Editorial Ònix del llibre Converses amb la lluna de l’armari; dins el programa “Espurnes Literàries” a Penedès en Xarxa, un magazín matinal dirigit per Sílvia Delgado. Impulsat conjuntament per Domenys Ràdio, Canal 20 Olèrdola, Ràdio Sant Sadurní i Ràdio Vilafranca. Amb el suport de La Xarxa.
Josep Làzaro
Anna Ruiz Mestres entrevista al poeta Josep Làzaro en motiu de la publicació a l’Editorial Trípode del llibre El desig de la paraula; dins el programa “Espurnes Literàries” a Penedès en Xarxa, un magazín matinal dirigit per Sílvia Delgado. Impulsat conjuntament per Domenys Ràdio, Canal 20 Olèrdola, Ràdio Sant Sadurní i Ràdio Vilafranca. Amb el suport de La Xarxa.
Vinca Albert
Anna Ruiz Mestres entrevista a Vinca Albert, estudiosa de la Mercè Rodoreda, en motiu dels 50 anys de la publicació de Mirall trencat; dins el programa “Espurnes Literàries” a Penedès en Xarxa, un magazín matinal dirigit per Sílvia Delgado. Impulsat conjuntament per Domenys Ràdio, Canal 20 Olèrdola, Ràdio Sant Sadurní i Ràdio Vilafranca. Amb el suport de La Xarxa.
Sant Jordi a Espurnes literàries
Sant Jordi a “Espurnes literàries” amb els escriptors Teresa Costa-Gramunt, Miquel Cartró, Miquel Florido i Xavier Hernàndez, entrevistats per Anna Ruiz Mestres i Sílvia Delgado. Avui un programa diferent entre roses i llibres. “Espurnes Literàries” a Penedès en Xarxa, un magazín matinal dirigit per Sílvia Delgado. Impulsat conjuntament per Domenys Ràdio, Canal 20 Olèrdola, Ràdio Sant Sadurní i Ràdio Vilafranca. Amb el suport de La Xarxa.
Tot llegint… Teresa Costa Gramunt
Cambres fosques (reflexions sobre el mal), publicat a l’Editorial Trípode, és una reflexió sobre el mal i com el mal forma part de les nostres vides, estructurada a partir d’una sèrie d’assaigs sobre el tema que s’intercalen amb unes proses que en algun moment s’acosten a l’autobiografia, o a experiències que li han explicat a l’autora de primera mà.
Des del punt de vista més assagístic, la presència del mal s’il·lustra en el món de la mitologia clàssica, amb personatges com la Hidra, la Gorgona, les Erínies, o bé Cronos menjant-se els seus fills. El periple mític ens porta a cultures com la hindú, amb la deessa Advaita, que defensa la reconciliació de les paradoxes. Vet aquí el conflicte! O no.
En aquest testimoniatge és inevitable que l’autora passegi pel món de l’art, i així quadres de les pintures negres de Goya, o el Jardí de les delícies de H. Bosch, o imatges del Barroc, amb temes com la mort, el pas del temps, les calaveres, les riqueses efímeres, siguin les il·lustracions de la seva reflexió sobre el mal.
Sap que el concepte del mal sovint va lligat a la religió, ja que la religió des de finals del XIX, amb Feuerbach i Marx, ha estat considerada l’opi del poble. Però no podem negar que totes les religions, i les monoteistes més, volen vèncer el mal. La Bíblia presenta un niu de situacions d’aquest tipus (Adam i Eva, Caïm i Abel, la revolta dels àngels caiguts…) L’autora ens demana una nova lectura dels mites amb una mirada del segle XXI. Defensa que no és la religió que ens esclavitza si no la nostra societat, que a hores d’ara camina cap a un tecnofeudalisme anorreador. La dona ha estat portadora del mal en molts relats religiosos, però sovint ha estat i és insultada, violada i humiliada pels poders actuals.
La Teresa, com Tolstoi, es val de la narrativa i de l’assaig per reflexionar sobre fets i situacions ben obscures del mal, i també sobre el sofriment que causa, en aquest punt hi ha un dels eixos de l’obra.
La presència del mal en la literatura obre nous camins d’anàlisi en observar escriptors com Goethe, Dostoievski, Baudelaire, Dant, Rodoreda… Aquest pelegrinatge, fet des de la reflexió i de la ficció, no deixa de ser una provocació al lector per enfrontar-lo al mal, per alliberar-se’n i seguir els camins del bé. Ens mostra, per ajudar-nos a canviar, que el mal existeix i que forma part de l’ésser humà, des dels mites, les religions, l’art, i la literatura. Només cal que enfilem el camí de la lucidesa.
Anna Ruiz Mestres
Teresa costa-Gramunt
Anna Ruiz Mestres entrevista a la poeta Teresa Costa-Gramunt en motiu de la publicació a l’Editorial Trípode del llibre Cambres Fosques (reflexions sobre el mal); dins el programa “Espurnes Literàries” a Penedès en Xarxa, un magazín matinal dirigit per Sílvia Delgado. Impulsat conjuntament per Domenys Ràdio, Canal 20 Olèrdola, Ràdio Sant Sadurní i Ràdio Vilafranca. Amb el suport de La Xarxa.
La clau que obri tots els panys
Títol: La clau que obri tots els panys
Autor: Vicent Andrés Estellés
Editorial: Peu de Mosca
Lloc i any d’edició: La Selva del Camp. 2024
Nombre de pàgines: 182
Excellats e llançats en aquesta vall de llàgrimes, ab plors i ab gemechs suspiren e demanen lo adjutori vostre. Sor Isabel de Villena
Encara ressona la bona feina dels qui han homenatjat VAE arreu dels PPCC, però ha passat més desapercebuda la bellesa de la reedició de La clau que obri tots els panys, de Peu de Mosca. L’editorial ha fet una edició acurada, ben il·lustrada per Clara-Iris Rojano, que amb els seus dibuixos ens transporta a la llum del País Valencià. La coberta, d’un taronja impactant com els camps de cítrics, es complementa amb el lila i el groc de les tres parts del llibre. Les il·lustracions, amb perfils negres que recorden tessel·les bizantines o pintura romànica, com si fossin un bell retaule, reforcen el missatge poètic d’Estellés. La bella i lúcida introducció l’ha feta J. Morgades.
Aquest llibre, escrit el 1957 i guardonat el 1958 amb el Premi València de poesia, no es va publicar fins al 1971, podeu imaginar per què. S’estructura en tres parts: la primera, sense títol, aplega poemes diversos; en la segona, Llibre d’exilis, el poeta et guia vers un món interior més íntim; i la tercera, Coral romput, és un únic poema d’una força lírica extraordinària, dedicat a Salvador Espriu (…Una amable, petita, trista pàtria…) amb epígrafs d’A.March, B.Fenollar, V. Ferrer, Sor I. de Villena… que li són referents literaris. Aquesta part esdevé un cant a la gent senzilla, al dolor, a la memòria i els somnis d’un poble vençut. El seu engatjament amb el país, que viu sota el jou del dictador, et colpejarà, lector, i potser et desvetllarà, ara que tant ens manca el compromís.
El títol La clau que obri tots els panys fa referència a la mort, que no hi ha pany que l’aturi, però la clau i el pany tenen també la càrrega eròtica que impregna l’obra d’Estellés. El país (Un desig, el desig / d’inventar-me una pàtria…), l’amor i la quotidianitat (Un silenci de dones que se’n van al mercat,/ i de llits per alçar, i amb llençols greixosos/…), i el rosari com un fil de religiositat que amarava el seu temps, o el fet d’escriure, hi són omnipresents, amb un llenguatge ric, ple de figures retòriques i de símbols arrelats a la terra. Els cucs de seda, els grills o els galls evoquen un paisatge tan proper com universal.
La seva lírica, plena de musicalitat, compromís civil i denúncia, és un retrat de l’època i de la vida del seu poble. Ha sabut copsar molt bé la vivència pregona de la gent, i per això els seus poemes, musicats tantes vegades, esdevenen himnes. Qui no recorda la interpretació d’Ovidi i T. Soler de Coral romput. Per tot això Estellés, és avui un poeta imprescindible de la nostra literatura: un poeta universal!
Anna Ruiz Mestres
Publicat a El 3 de vuit, el 21 de març del 2025
SI CREUS QUE HI SÓC Poesia 1989-2021 de Cèlia Sánchez- Mústich amb il·lustracions de Joan Raven i un epíleg de Sònia Moll
El darrer llibre de la CSM és un recull de poemes escrits entre el 1989 i el 2021, una mirada que abasta més de tres dècades de creació poètica. No és simplement una antologia, sinó una antologia biogràfica, un recorregut vital a través de la paraula. La tria de poemes ha estat conscient i meticulosa, buscant un equilibri entre les experiències viscudes i l’evolució de la veu poètica. Cada poema seleccionat té un pes específic en aquest viatge de records i emocions.
L’artista Joan Raven n’ha fet les il·lustracions, des de la seva estètica, i de la bellesa que li suggerien les paraules. La pintura i la poesia comparteixen un espai de diàleg silenciós, on una imatge pot esdevenir l’eco d’un vers. El Joan ha captat l’essència, de les idees, imatges, metàfores… creant un paisatge visual que conviu amb els seus poemes sense imposar-s’hi.
Si observem els elements de la pintura del Joan, com ara la lluna, o cercles lluminosos, o elements cúbics dins d’una celístia fosca, o a voltes clara, veurem com s’encaren als versos de la Cèlia com si el fessin viatjar del particular a l’universal, i el portessin a explorar la connexió entre el detall i la immensitat.
La humanitat és un tema que travessa tant les pintures del Joan com la poesia de la Cèlia. Les figures humanes, els cossos fragmentats en ajuden a acostar-nos a la poesia de la Cèlia que va reconstruint l’ànima del lector atent. Els sentiments de l’autora es transformen, dins de la pintura del Joan, que ens eleva a través de les imatges, a observar-los des d’una altra perspectiva.
Poesia, imatge, i narrativa en el pròleg de Sònia Moll, esdevenen una simbiosi perfecte, on traspuen els grans temes de la condició humà. No en va el títol del llibre parla de ser-hi en l’ara i l’aquí. Cada pas en les passeres de la vida, un vers en el llibre de la Cèlia.
Els sentits impregnen cada poema, esdevenint una porta cap a la ment i la reflexió: els ulls, l’oïda -en els silencis, els sorolls, l’escolta de l’altre-, la pell, el tacte… La poesia sovint neix de la percepció sensorial. És aquesta experiència sensorial el punt de partida d’alguns dels poemes de la Cèlia.
La por és un tema recurrent al llarg del llibre. La por a la infelicitat, al dolor, a la pèrdua, a la malaltia. Aquestes pors són inherents a la condició humana i, en reflectir-les, el poemari subratlla la nostra vulnerabilitat i humanitat. Però també el pas del temps i la mort són elements omnipresents. La fragilitat de la vida, la brevetat de l’existència, el record dels éssers estimats que han marxat, el diàleg continu amb els morts, el fet de tenir cura dels records, dels esperits, que té aviciats, i la perplexitat davant la facilitat de veure com ens arriba el traspàs, (…I em contorba que pugui ser tan fàcil desconcertar propòsits, cloure el joc…) impregnen els versos.Però als mots també els recorre l’amor, que esdevé una força redemptora davant la finitud de la vida, un refugi contra la incertesa del temps.
Tanmateix l’obra és també un crit a la vida, i a voltes els versos s’omplen de passió i ens parlen de la menstruació, de la sexualitat, del color roig, de la llum, de la felicitat, de la gresca i el carnaval, de llençols rebregats, de cossos anhelants, i d’un etern vincle amb l’existència. L’ésser, el ser en el món i en l’espai és el nou cant al goig de viure que canten les estrofes.
L’espai en el poemari és essencial. Els llocs quotidians –la casa, el mar, la taula, el gat de ceràmica, els llençols– esdevenen símbols d’un univers personal i íntim. I la presència de la finestra, en particular, esdevé la frontera entre el món interior i l’exterior (Tot, ho donaria, tot per una finestra amb vistes al mar), un desig d’evasió i alhora la possibilitat de mirar ben endins. Per crear cal intimitat i silenci. Les reflexions sobre l’ofici també són presents en l’obra.
La descripció del món que l’envolta a voltes esdevé un quadre, on les paraules són el pinzell que el pinta, i en d’altres és una fotografia precisa, o en algun poema és una imatge surrealista. L’estrofa és on habita l’espai que impregna la poètica del llibre.
Finalment, la llengua i el lèxic són treballats amb precisió. Hi ha una atenció especial als camps semàntics, especialment als mots vinculats al mar, a la natura i a les emocions.
Els recursos retòrics –metàfores (escates de blau amb missatges xifrats), anàfores, preguntes retòriques– són elements essencials per construir una veu poètica rica i evocadora. La música de les paraules, el ritme intern dels versos, són testimonis de la passió per la música de l’autora, i contribueixen a la bella melodia del poemari, fent de l’antologia una experiència sonora, visual, emocional, que corprèn l’ull, l’oïda, la pell i l’ànima del lector.
Anna Ruiz Mestres
Cèlia Sánchez-Mústic i Joan Raven, Si creus que hi sóc
Anna Ruiz Mestres entrevista a la poeta Cèlia Sánchez-Mústich en motiu de la publicació a l’Editorial Pagès de l’antologia Si creus que hi sóc i a Joan Raven l’il·lustrador que l’ha interpretat, dins el programa “Espurnes Literàries” a Penedès en Xarxa, un magazín matinal dirigit per Sílvia Delgado. Impulsat conjuntament per Domenys Ràdio, Canal 20 Olèrdola, Ràdio Sant Sadurní i Ràdio Vilafranca. Amb el suport de La Xarxa.
Desig de llegir 
