PETITES HISTÒRIES

Image


2 comentaris

Eloqüència

La vida se li començava a tòrcer: el van fer fora de la feina, no tenia èxit amb les noies, la salut es ressentia d’uns mals hàbits… No parava de queixar-se, insultant els estaments més elevats, i de cagar-se en tot. Encara que, com era força creatiu, ho feia de forma tan vistosa i singular, que altres volien imitar-lo. Tantes sol·licituds rebia per expressar les enrabiades de la gent amb mots originals, que al final va muntar una parada al mercat municipal. El negoci anava d’allò més bé. En tal mesura que, passat un temps, la seva negativitat s’havia esgotat i només li sortien lloes de benaurança i felicitacions a diferents nivells. Llavors, va canviar el rètol de la botiga: “Trobi les millors paraules per manifestar la seva alegria”. Va funcionar durant una temporada, però va veure clar que en aquest món hi ha majoria de dissortats, com ell mateix, que ho tornava a ser. Per fortuna, no havia llençat l’antic cartell. Ara es guanya les garrofes amb l’un o l’altre, segons bufa el vent, perquè sempre tindrà clients amb ganes de lluir locucions personalitzades.


  • Presentat al 12è Concurs de microrelats de l’iSabadell.

—>> GUANYADOR DEL CONCURS!! (categoria català)

[Enllaç a l’article del diari iSabadell relatiu a l’entrega dels premis]


2 comentaris

No era el barman / Pronóstico

No era el barman

“A disfrutar de la cerveza como si no hubiera un mañana” –dijo, mientras le servía una jarra espumeante, el verdugo al reo.

 

Pronóstico

“A disfrutar de la cerveza como si no hubiera un mañana”, le dijo el cirujano antes de sedar al paciente para la operación a corazón abierto.


  • Presentats a XIX Edición de Relatos en cadena amb la frase inicial donada: “A disfrutar de la cerveza como si no hubiera un mañana” (15/9/2026).


1 comentari

Picaporta…

El picaporta va quedar tacat de xocolata quan el petit de la casa el va recórrer una vegada més amb els dits, acompanyant-se amb la cantarella de cada dia. Marxaven cap a França amb el carro ple i el cor buit i glaçat com les seves mans. No van tornar mai més.
#PetitesHistòries

Image


  • Tuitrelat inspirat en aquesta fotografia de la Isabel PV (compte de X -Twitter-).


Deixa un comentari

Objetivo (casi) conseguido

Cada final de año investigo para Sonia. Sospecha que su marido tiene una cita amorosa durante la Sansil. Las ediciones anteriores lo perdí de vista, así que me he preparado a conciencia para aguantar toda la carrera. Deja su casa ataviado con ropa deportiva y se une a otros vestidos como él. Esperan para tomar la salida. Felipe empieza con ritmo frenético. Lo persigo. Adelanto a muchos corredores sin verlo. Pregunto a uno de su grupo: cree que cogió un gorro de Papá Noel y quedó rezagado. Doy media vuelta y sorteo a los participantes, que siguen avanzando. Encuentro a los “papanoeles”, me dicen que Felipe debe ir en cabeza. Esprinto al límite de mis fuerzas y lo alcanzo. Me situo frente a él, solicitando sus intenciones. «Esta vez por fin iba a brindar el triunfo a mi esposa, pero acabas de llevarte la cinta de meta con la espalda.»



2 comentaris

Recompte plaent

Amb un desig que els crema a dins,
una parella de cosos s’apropen a un altre
en un trio per molt temps delerat.
Quatre mans acaronen uns pits,
causant un pam de membre viril erecte,
mentre sis ulls entretancats pel tacte es deixen guiar.

Dels set pecats capitals la luxúria impera,
a la cambra l’espai buit s’omple de gemecs,
un nou torrent d’humitats es desferma
quan amb els deu dits les natges s’engrapen.
Onze llengües sembla que recorrin el seu sexe
que, amb una dotzena de tremolors, esclata.


—>> SEGON PREMI DEL CONCURS!!


2 comentaris

Metamorfosis

Cuando la abuela coge su antigua caja de galletas de metal, sé que se sentará en la mecedora y estará ausente un buen rato. Allí guarda sus fotografías más preciadas, aquellas en las que sale con el abuelo que no llegué a conocer. Perdiendo la noción del tiempo, se sumerge en ellas y viaja a sus años de juventud. Si vinieras a casa también lo sabrías, porque verías a la abuela en blanco y negro, como en esas imágenes. La primera vez pensamos que había enfermado, que sufría alguna dolencia afectando al color de la piel. Pero no. Pasados unos minutos, que se nos hicieron eternos, volvió de su ensimismamiento y recuperó su aspecto habitual. Nos contó, con todo lujo de detalles y la mirada radiante, que había paseado con su mozo por la plaza del pueblo engalanada para las fiestas. Y nos señaló una de sus fotos preferidas. Desde aquel día, este cambio cromático forma parte de su rutina.

Últimamente la veo tirando a gris, difuminándose con tonos claros. Ya se lo he comentado a mamá. Creo que se quiere quedar en ese mundo con su Alfonso. La voy a echar mucho de menos, aunque presiento que será feliz.


[Enllaç al relat al blog ENTC]


1 comentari

Aprenentatges

En Jaume era el comptable d’un negoci de la capital amb diversos establiments a ciutat i província. Per això parava poc per casa. La Teresa, que de petita no havia anat a aprendre de lletra, feia vida al poble: cuidava l’hort del pati i sortia a mercat amb les veïnes, aprofitant per passejar i fer petar la xerrada. En Jaume, quan acabava l’horari d’oficina, prenia uns vins amb els companys de la botiga mentre la Teresa l’esperava davant la llar de foc. Els diumenges, després de missa, ell s’entretenia amb el diari i ella cosia.

La Teresa no sabia llegir ni escriure, però en Jaume sí, i la seva amant també. I no tenia cap pudor en comunicar-se per missives a la bústia de casa, o li encarregava que portés cartes a l’estafeta de correus i, de vegades, ni es molestava a tancar el sobre.

Passat un temps alguna cosa començava a canviar entre ells. La Teresa no sabia llegir, però tampoc era una ximpleta. Continua llegint


Deixa un comentari

Emprendedor

–¡Vuela, príncipe, vuela! –exclamó tras coger el muñeco que acompañaba a Blancanieves y tirarlo por la ventana. Su hermanita empezó a llorar hasta moquear.
–¿Otra vez, Alberto? Verás la que te cae –gritaba furiosa la madre.
Al día siguiente, la hija recibía un príncipe nuevo junto con un beso de mamá. Esa misma mañana, en el colegio, una niña pagaba veinte euros a Alberto y este acordaba con otra que el martes, a las seis, estuviera justo bajo su habitación para recoger a Ariel. También le informaba de que con su vestido de sirena y los castigos cada semana más duros costaría veinticinco.